La Glòria.

Dimarts, em llevo, em dutxo, dino, vaig cap al cole amb l’entrepà de formatge “graciós”, és el que té forats, i com surt als dibujitos que veiem a la nit, heu decidit que us agrada. Jo no pago un ral perquè us el mengeu, perquè us conec com si fóssiu jo (tot i que a l’adolescència em menjaré aquestes paraules).

Un cop al cole us pregunto si voleu anar a la platja per veure com va el vent, òbviament dieu que sí.

  • Mami podrem jugar amb la sorra o  banyar-nos?
  • Bichus, avui anem a veure un espectacle inèdit.

Un cop al bus ens posem a última fila veient com l’autobús de darrere i els cotxes no ens avancen, el bus és molt guai, sembla una persecució policial, els dolents mai ens agafen i simulem històries increïbles de gangsters.

  • Mami, no vull menjar-me el formatge de l’entrepà, és molt amarg…

Un cop passat el CNBarcelona, el bus para, no pot arribar fins al W, així que baixem, el vent aixeca les bicicletes del bicing, nosaltres estem protegits per l’edifici del desigual. Mirem les onades des de lluny, com les persones juguen a fer-se fotos amb el vent. I com no ho veiem clar, agafem de nou el bus dues parades fins la plaça del mar i mirem com el vent mou les palmeres, la força del mar que ha canviat el blau plàcid pel marró revolt.

La sorra de la platja, cobreix el terra del passeig.

I jo us dono les gràcies per haver-me acompanyat a veure aquest espectacle, per haver estat tant valents. Tornem a agafar el bus. Li enviem una foto al papa amb cara de bons, la mateixa cara de quan vaig anar a parir amb bicing,  cara de que no hem fet cap malestrura.

 

 

 

matissos del pin parental

El  coneixement ens fa lliures. No és un principi, és una realitat. Està molt bé encapsular i posar en una bombolla als nens, sobreprotegir-los del món. Els pares, poden triar la seva educació, però en el moment en el que triem que no vulguin saber realitats, els estem limitant, estem sent possessius i egoistes, i a mig plaç seran poc crítics, o pitjor, si són una mica avispats, ens amagaran la informació i els coneixements que òbviament hauran descobert.

L’educació ha de ser lliure, oberta i complerta, els nens han de ser curiosos, no podem tancar les portes al coneixement.

Llum, foc, destrucció!

Som al ferrocarril, quan arribem a sarrià, parem de jugar a tirar la beyblade al seient buit que hi ha entre tu i jo perquè el vagó començarà a omplir-se de gent.

-Vale llavors juguem a “chocar” les beyblades.

+ Perquè sempre hem de jugar a coses de destruir? Ara la beyblade la guardem i no la podem ni “chocar”,ni abonyegar,  ni cremar, ni ofegar, ni bullir, ni fer explotar, ni xutar.

-I la podem electrocutar mama?

+vols una mandarina?

Canvi de plans

Hola, avui la mama, a la sortida del cole (16.20h) m’ha portat mandarines per berenar, jo volia un croissant de xocolata, o galetes, o pa amb xocolata, o qualsevol porqueria, però no.. mandarines, si no us sembla greu, tampoc m’ha dut la beyblade.

Jo que em volia quedar fins que es posés el sol a la plaça de l’escola, jugant, però ha tingut l’estúpida idea de baixar per Psg de Gràcia caminant amb mi i l’Alícia. Jo només podia pensar en la beyblade, així que a les 16.22h he començat a plorar. Li he donat la ma a la mama, i no he berenat, m’ha intentat distreure jugant a buscar les roses vermelles del terra, però quin sentit té si no tinc la beyblade? Hem contat les papallones de la decoració “nadalenca” del Psg, però jo seguia amb el meu berrinchaco, a més, perquè posen papallones i no spidermans? Jo seguia plorant, així que m’ha intentat fer xantatge portant-me fins al PapaNoel del corte inglés que m’ha donat un caramel i jo m’he callat una miqueta, però clar, com no m’he menjat les FUCK_ _NG mandarines no m’ha deixat menjar el caramel, amb el que he arrencat de nou a plorar i a sobre ens ha dut a veure un pessebre que tothom critica, però com el sr de seguretat ens ha ensenyat on era el caganer m’he posar més content.

– vigilant del pessebre: què nens, us agrada el pessebre?

– Alícia: és molt xulu però una mica extrany.

Si, això ho diu la nena que ha posat a bob esponja al pessebre de casa..

Quan semblava que feia dos minuts que no plorava, l’Alícia i la mama han decidit entrar a la nova botiga de Nadal de Banys Nous, plena de gent, colors, purpurina i música.. si tenien fins i tot kleenex de papa noel!! jo crec que no tenen cor perquè si el Grinch tingués un fill, aquest seria jo i m’han fet estar al menys 10 minuts allà dins. Per sort, hem anat a una altra botiga perquè la mama ens volia ensenyar una part de la de la muralla de Barcelona i m’ha agradat, així que m’he callat una mica, però quan érem a les galeries maldà tenia molt de pipí i he tornat a rondinar fins que hem entrat al palau moja, he fet pipí i m’han deixat fer un dibuix de la muralla que han penjat a la paret i m’he quedat molt content. és que era molt xulo, la veritat-

Ja eren les 19h quan agafàvem el ferrocarril i he parat de rondinar, m’he assegut a la falda de la mama, tranquil, he enganxat el nas a la finestra per veure les vies i els túnels. Calladet, assegudet, amb la meva cara de bo.

Quan hem arribat a casa, la mama ha fet el sopar i jo m’he anat a jugar a la blade súper feliç, només m’han calgut dues hores i mitja de plors fins assolir el meu objectiu, així que quan ha arribat el papa, li ha preguntat a la mama que com m’havia portat, ella m’ha mirat, després ha mirat al papa i li ha dit:

– Que ho valori l’Ignasi.

I jo li he contestat que al ferrocarril m’he portat molt bé, i la mama s’ha posat a riure.