La pilota juganera

Jugar a pilota, el clàssic joc de fer servir un portal com a porteria, de córrer a robar-nos la pilota, l’Ignasi si no hi juga cada tarda creu que a la vida li manca sentit. I després de córrer vint minuts, vaig a la font del mig de la plaça a beure aigua.

És la plaça de la sortida de l’escola, a la font sempre hi ha nens enfilats fent el brètol o amagant-se. Tinc set, i hi ha un enano de 4 anys:

  • Hola bonic, et sap greu apartar-te una miqueta per que no et mulli mentre bec aigua? (prometo haver fet servir un to dolç)

El nen s’apart la meitat de mig pam, li demano una miqueta més i s’aparta el que queda de per arribar al mig pam, bec aigua i òbviament l’esquitxo.

  • Perquè m’has mullat? (em pregunta amb veu de víctima com si li haguès llençat una galleda amb aigua calenta?)

M’entra el riure, però abans de contestar-li, ve corrents l’ignasi i m’ensenya on ha colat la pilota.. a sobre de l’aire acondicionat d’un pis… em torna a entrar el riure i li dic que amb aquest aire no s’inflen les pilotes i llavors penso que si en 7 anys si li faig la mateixa broma possarà els ulls en blanc.

Agafem l’ampolla d’aigua de la motxilla i juguem a veure qui és capaç de llençar-la a terra, després de quatre intents, l’ampolla peta.. opció b..Better call Pol. Una de les portes del seu edifici donen a la plaça.

El truco, no me l’agafa i ipsofacet m’envia un missatge:

  • Què fas?
  • Si no me l’agafes no ho pots saber! I Need your help. Baixa’m un pal d’escombra porfi, a la plaça, és urgent!

Quan em baixa el pal d’escombra em pujo a l’Ignasi a les espatlles, però no l’encerta, és llavors quan un pare , que havia estat observant l’espectacle, em demana si ens pot ajudar i d’un copet baixa la pilota.

Jo, si haguès estat espectadora de tot l’esdeveniment haguès aplaudit en aquell moment.

Decidim anar amb la colla de p5 al parc, i l’Ignasi, un altre nen i jo seguim jugant a Lesseps a pilota, casualment apareix el sr que ens ha rescatat amb la seva filla i mentres el saludo, l’altre nen xuta la pilota tan fort que l’envia a ronda de mitre (val a dir que jugar a futbol a la plaça del josepets és el que té, has d’assumir el risc) però la nostra pilota postconfinament no pot acabar aplastada per un vehicle de tracció, és per això que una senyora que està creuant, l’agafa i jo estic arribant a l’encreuament per agrair-li i recuperar-la.

Aquesta pilota és una torracollons, com es nota qui juga amb ella!

La màgia de la inocència.

El Robert estava buscant el seu títol de la uni per col.legiar-se, va buscar per tots els racons de la casa, i quan va buscar al prestatge de sobre de l’armari va baixar al tió i el va deixar a l’alçada de la vista de l’Alícia.Poc sospitava que aquella nit, quan li vaig demanar que es posès el pijama decidís agafar la samarreta del Barça del calaix del papa. Va ser quan..

  • mamiii! A què no saps què!!!!
  • Sí (les mares ho sabem tot quan tenen aquesta edat, i amb aquell to de veu no podia ser una altra cosa), has vist al tió amagat a l’armari del papa!
  • Com ho saps?
  • És que jo també l’he vist!
  • Però que hi fa tan aviat?
  • Amor, no veus que és possible que ens confinin i té por de no poder passar els Nadals amb nosaltres. Ja veuràs que quan vingui el papa a casa es torna a amagar!
  • Ah clar mama!

Òbviament, quan el papa va trucar a l’interfon, vaig anar a canviar de lloc al tió i li va explicar la troballa al papa..

Com va dos estius, que saltant al llit , amb l’armari obert, l’Alícia el va veure, i no entenia que hi feia. Com encara no dominava la lectura, vaig aprofitar una carta que per sort, també tenia el Robert a al prestatge de dalt i vaig llegir:

  • Estimats Alícia i Ignasi, he vingut a mig estiu perquè teniu l’habitació de les joguines molt desendreçada i no puc saber quins regals necessiteu, així que si no l’endreceu us quedareu sense. Em quedo dos dies amb vosaltres mentre poseu ordre.

Aquella habitació mai ha tornat a estar tan endreçada.

I lo pitjor, és que possiblement, tornarà a passar..

Bibianadas.

  • Toma! Mi hijo puede ir al cole otra vez, a partir de mañana no tendré que aguantarlo más!

A mig pam, teníem una mama amb tres fills d’entre 3 i sis anys. Ens va mirar amb cara d’odi, de que li faltava un dit de front i que era molt inadecuada.

Tots vam estar d’acord, però la Bibi súper feliç!

Gràcies Sr. Xandri.

  • ¡Qué casualidad!,( va exclamar el taxista de l’aeroport, quan ens va deixar a quarts d’onze del vespre davant de casa ), yo he vivido toda la vida hasta hace dos años en la portería de al lado.

Vam pujar juntament amb les maletes, les ensaïmades i les motxilles dels nens, i quan s’ havien de ficar al llit, després d’una fast shower, l’Alícia, que per primer cop que pujava a un avió no havia compartit seient amb el Sr. Xandri, el va demanar per dormir… Després de regirar les maletes, les bosses, la roba, les galledes de platja i la bossa del menjar, li vaig dir que igual ja l’havia posat a la rentadora i que anès al seu llitet. El Xandri s’havia quedat a l’últim hotel de les vacances i aquest cop costaria rescatar-lo.

Normalment l’Alícia era incapaç de dormir sense el nino, però aquella nit suposo que es va rendir al cansament i resignar a la mentida piadosa de la rentadora. Jo vaig entrar en crisis. A l’hotel ens van dir que tornèssim a trucar a partir de les vuit del matí.

  • hola bon dia, ahir al matí ens vam deixar dormint a un mico de peluix, que en sabeu res? (em faltava especificar que responia al nom de Sr. Xandri)
  • em sap greu no l’hem vist i la roba de llit està a la bugaderia.

Llavors vaig buscar a tots els imaginariums de google, el model monki ja fa anys que no es fabricava, i em vaig fer nocilla amb pa, la xocolata va bé per l’ansietat, i li vaig explicar al Víctor, que va buscar a wallapop i tampoc el va trobar, ni a segona ma, ni a amazon.. I la xocolata no m’estava fent efecte.

Li vaig explicar a la Elke, el seu fill té el mateix peluix, i també li té molt “apego”, i el seu fill que és colega de l’Alícia i sap el vincle entre ella i el Xandri no va dubtar dos segons en acceptar donar-li. Vaig agafar aire, estava molt contenta de tenir una segona opció, però l’Alícia sabria que no era el seu perquè tenia la cua cremada amb el secador de la primera vegada que el vaig rentar a la rentadora i ela nena em va muntar un pollastre perquè el Xandri estava encara mullat a l’hora de dormir i el teixit no va aguantar la calor, suposo que també tindria una olor caracterísitca i un tacte especial per les mil vegades que ha passat per la rentadora. Era el confident de la nena, un ansiolític, un suport vital, ens acompanyava de viatge, al metge, a l’hospital, quan estava trista l’abraçava i quan estava contenta també. Li explicava anècdotes i era un més de la família. L’havíem rescatat de llocs inversemblants, l’havíem dut per tot arreu, des del primer dia a l’escola bressol fins a alguna festa de pijames. No em podia creure que ja no hi fos.

Vaig anar a despertar al Robert,( jo estava plorant, no estava mentalment preparada per a aquest tram, vale que la nena sigui molt madura però.. veure a un fill trist per una pèrdua i que a sobre hagi estat responsabilitat seva… ) i li vaig exposar que a Sóller ja no es podia recuperar, que ni anant-lo a buscar a propósit. I vam decidir que ja tenia vuit anys, que potser ja tenia una edat per despendre’s del nino, tot i això que passi un procès de dol, i tan abrupte.

-Mamiii bon dia! Ja està net el Xandri? (penso: net,net, netiíssim que ha acabat a una bugaderia).

Em vaig posar a plorar, va venir el Robert, i li vam explicar el que havia passat.

  • però papes li podem demanar al papa noel o als reis ( em poso blanca pensant en aquest any, entre el confinament, la pèrdua del nino i només li faltarà el moment de destape de realitat d’aquests 4 individus..)

Li vam dir que no podia ser, que el Xandri ara s’havia anat amb una nena més petita, que el necessitava més i que ella ja s’havia fet gran. Que li podiem deixar el Xandri del Kenzo, però el va refusar, no era el seu amic original.

I aquí estem, passat un mes, i passades les fases del dol, comença l’acceptació.

Punta des Gulló

Un matí qualsevol, deixem l’apartament, anem a busar el cotxe aparcat a qualsevol lloc, perquè aquest any a mallorca no hi ha turistes, ens lliguem tots, encenem la radio, no hi ha cap emissora a aquesta illa que pugui competir amb les emissions de Kiss FMAnem a direcció platja de s’Agulla, ve a ser una cala amb aigües que abarquen infinites tonalitats de blau, la sorra és blanca i on acaba l’aigua i comença la sorra, rosa.

Deixem les tovalloles, ens capbussem i l’equip “surto de l’aigua perquè tinc fred” anem a jugar a pilota, l’Ignasi decideix passar-li la pilota a un noi alemany amb les seves característiques físiques acotades al IIIReich i tots tres correm i xutem però passada una estona, la seva nòvia li demana que li fagi una merescuda sessió de fotos per l’Insta.

Fem castells, ens capbussem, fem sopa d’algues, busquem cucs… i li pregunto a l’Alícia si m’acompanya a les roques a veure una caseta…ella agafa la bombolleta de l’Ignasi i les ulleres de nedar.

Passem la casa, li pregunto si vol fer una excursió, i comencem a caminar entre les roques,

  • mama per on haig d’anar? per on vas tu?
  • No Alícia, has de triar tu el camí que creguis més segur, i jo estic al teu costat per si em necessites.

I avancem, tant que arribem a la punta de l’agulló. Tenim davant un espectacle impressionant, tinc aquella sensació de que som les úniques persones al món que hem estat allà i de que ara toca triar si tornar pel mateix camí o fer l’altre costat de l’Agulló,així que fem l’altre costat, però ens fan mal els peus, anem descalces i el sòl és molt punxagut, així que agafem la bombolleta i ens tirem a l’aigua i comencem a nedar, el fons marí ens regala peixos de colors, algues i plantes marines.

  • Mami i ara com tornarem amb el papa i l’Ignasi, els demanem que ens portin amb un vaixell? (hi ha vàries embarcacions d’esbarjo a 500m, i no em sembla mal plan b)
  • Si no aconseguim arribar a l’altre cala soles, ho farem. Alícia perquè has agafat la bombolleta i les ulleres?
  • Perquè quan vaig amb tu mai sé que ens pot passar, perquè sempre ens passen coses i aventures i per això t’he dit vale anem a veure la caseta.
  • I això és bo o dolent?
  • Això és molt divertit i només em passa amb tu.

Quan un fill et diu això, creus que poques coses poden omplir-te més.

I després de nedar i bussejar durant més de mitja hora, arribem a la cala Moltó (l’altra punta de l’agulló) els quatre guiris penjats se’ns queden mirant i ens somriuren amb cara de (d’on han sortit ara aquestes?). La cala és petita, però impressionant, l’aigua encara més blava i quasi buida. Agafem un caminet envoltat de pins quan passats tres minuts arribem a la cala s’agulla, ens agafa un atac de riure veient tot el camí que hem traçat i en veritat lo a prop que estàvem, anem corrents a la tovallola a explicar la nostra aventura al robert i a l’ignasi i els portem pel camí curt al nostre petit paradís, ens banyem i acabem prenent el sol al sostre del pàrquing d’una barca!

La fletxa de la foto és fins on vam arribar l’Alícia i jo per l’altre banda i des d’on vam anar nedant!

Cala marsà!

Si sapiguès que algú t’ha dut per aquests indrets, segurament estaria molt enfadada per exposar-te a riscos, són “lugares en lo que has estado que mama no quiere saber” però, són les nostres aventures, caminem entre les roques, ens expliquem confidències, tu marques el camí que vols seguir i sobrepasses els teus límits i això et fa guanyar confiança. Ets increïble Ali!