Què fem avui?

  • Vestiu-vos! que marxem a fer una petita excursió!
  • No volem sortir de casa, ha plogut i ens volem quedar jugant..

…Ja em conec com acaben aquests matins, amb plors per no voler tornar a casa després de la súper aventura. A vegades és molt necessari sortir a buscar fulles, veure bichus fora del pis, trobar pedres amb formes gracioses i sobretot deixar-les a la meva moltxilla in eternum perquè les puguis carregar feliçment.

  • Agafo galetes de xocolata i ens les menjarem un cop estiguem d’excursió.

Després de fer-los triar com arribar a vallvidrera si per vilajoana o pel pantà, sabent que el camí de l’aigua sempre guanya, comencem a especular sobre com seria pujar per la mina de grott, seguim pel camí del pantà, baixem i toquem l’aigua i pugem de nou al camí a moure les branques dels ametllers pel plaer de ser tocats per la pluja de pètals.

Vam fer i desfer una petita pressa a la font que hi ha a la corba, vam esquivar gossos i quan vam arribar a vallvidrera, com havia plogut no hi havia nens als parc, així que tot per nosaltres! I quan van començar a caure gotes del cel, ens vam ficar dins de la caseta de pissarra a escriure i dibuixar amb els guixos que l’Alícia havia agafat per si un cas. Quan va apretar la pluja vam agafar el baixador d vallvidriera que tant ens fascina a tots tres.

Manuel Fernández Márquez

– Mami volem anar al parc que té uns tobogans, que està a prop del mar, que és de súperaventures i que està molt lluny!

– Ummm, lluny Escòcia o lluny DIagonal Mar/ Fòrum?

– Al Fòrum!

– Però amb transport públic està molt lluny! Venga va, aigua, pa, fuet i targetes transport, equip bàsic de súpervivència…

Després d’infinita estona al metro, on tothom fa servir l’smarphone aliè i distret a l’entorn, ens adonem que som a la L4 passant per l’estació abandonada de Correus, els nens conten les parades que resten per arribar i jo encara no sé on baixar.. Aquest trajecte sempre l’hem fet amb cotxe o el faig amb la bici.

És llavors quan la meva bufeta decideix no aguantar més, així que decideix la parada i acabem al WC del centre comercial. Entrem al lavabo de paral.lítics i mentres ens rentem les mans es dediquen a fer volar el paper higiènic amb el vent del secador.. Un cop deixem l’espai tal i com ens ha agradat trobar-lo sortim i ens perdem pels carrers buits d’ànima i ens topem amb el súper parc, no sé quanta estona passen jugant, però jo només sento que les tres xemeneies de Sant Adrià no coneixien als nens més curiosos que us podeu trobar…

Eo nens, voleu fer una petita excursió fins la platja!?

A vegades quan els pregunto, saben que no tenen opció a resposta, però saben que l’aventura valdrà la pena. I dos km i mig després, ja ens estem embrutant les sabates al meu toll preferit de davant de l’antic Badalona2. Aquest bassal quasi sempre hi és, està ubicat a un espai on es veuen perfectament reflexades les xemeneies i el cel ple de núvols grisos li donen el toc literari de misteri. Quan anem a les roques acabem esquivant una rata del tamany d’una cría d’elefant, mirant com postadolescents es fan fotos per l’instagram i el millor som sobretot feliços amb la visita sorpresa tan màgica com fugaç del dia!

Les Tres Xemeneies tan soviètiques també han format de protestes sindicals i el Manuel era un sr. sindicalista que va morir l’any 73, un 3 d’Abril, treballava per COPISA i formava part de CCOO, sindicat arxienemic del règim franquista, havia demanat millores laborals en temps, salari i baixes laborals i aquell matí va rebre un tret per part la guàrdia civil quan pretenia entrar a treballar amb tots els seus companys a treballar aleshores de fer-ho de cinc en cinc com se’ls exigia per part de la diracció de l’empresa. Físicament mai va veure la central tèrmica acabada de construir, perquè llavors, només existien dues xemeneies. La seva mort va derivar en vagues i tancaments a mode protesta a fàbriques molt importants i al seu enterrament van escriure-li una poesia on es deia que ” Murió por gritar”

“Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero. Pero no de cansancio, como morimos muchos. Pero no de accidente de trabajo, como seguimos muriendo. Pero no de hambre y de miedo, como quisieran que muriésemos. Murió por gritar que no quería morir por nada de eso. Murió por gritar “Yo soy yo y mis compañeros. Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero.

A dia d’avui, li han dedicat un carrer a Sant Adrià del Besós, tal i com diu el seu nét, un carrer normal i corrent per una persona normal i corrent.

Quan trenquin la màgia de l’espai i ho urbanitzin, li haurien de posar el seu nom al nou barri.

Continua llegint “Manuel Fernández Márquez”

Princesitas + dew!

La belleza recae en nuestro espíritu, nuestras ganas de reír incluso cuando necesitamos llorar, nuestro sueño perenne, nuestra visión dispar de la realidad. Apoyarnos y chincharnos, reirnos de “tú turno”, la complicidad que trasmite una sola mirada, saber que nada importante nos puede hundir, que nos podemos reír de todo menos de cuando nos cortan demasiado las puntas. Es precioso compartir el surrealismo de la vida con vosotras.

Espero pasar muchas vidas más, aunque por culpa de Elena me caiga de la bici.

Alguien sabe cómo volver del país de las maravillas?

Alicia y yo somos unas féminas muy simpáticas y algo despistadas, su principal característica es su gran habilidad para meterse en líos y crear situaciones divertidas, se encuentran a menudo con situaciones adversas en su vida que son afrontadas con inteligencia y buen humor.

11/01/2021 19:37

  • Alícia demà has de dur el carrilló a música?
  • Em sembla que sí mama.

Espero alguna reacció de l’estil “vaig a buscar el carrilló” o “m’ajudes a buscar-lo?” o ” el poso a la motxilla!”.. però.. però no!

12/01/2021 8:46h

  • Alícia agafem el llibre de música perquè avui l’has de dur que TOCA MÚSICA!
  • Vale mami!

Espero un .. ” ai el carrilló”.. però… I com no sóc una mare exemplar, d’aquelles que tots desitjaríem, de les que quan t’emboliquen l’entrepà els surt en forma d’unicorn i quan l’obres per menjar-te’l apareix un núvol de purpurina.. aleshores de donar-li el carrilló, deixo que se’l deixi a casa. Quan sigui l’hora de música passarà un mal moment però, el proper dia segur que no se n’oblida. Són vuit anys i mig i ha de començar a responsabilitzar-se..

De camí al cole, veiem que tots els nens de la classe de l’Alícia duen una bossa amb l’instrument i el papa li pregunta:

  • Alícia, no havies de dur-lo tu també?
  • Si papa, em sembla que sí…
  • i bé????

La deixem a escola, ha après alguna lliçò?

Després de 4 hores de jutjar-me, donar-li voltes, i demanar opinions decideixo que la nena igual ja ha patit prou, i que com fins la tarda no té l’assignatura de música, li deixaré a secretaria.. i així tots contents!