Setmana de la mobilitat

Divendres, abans de l’aturada de tres dies de la R1, havíem agafat la renfe, estava plena de gent i no podíem seure, l ‘Ignasi va verbalitzar que volia llegir, li vaig dir que millor m’agafès la ma per si en una frenada queia a terra, un sr es va aixecar ipsofacte, ens va cedir el lloc i va dir: Si és perquè una ment inquieta vol llegir seu al meu lloc, i vas seure a la falda de l’Alícia per així poder anar tots dos asseguts.

Dissabte al matí anem a les festes de Vallirana, juguem a tennis i dinem fora, a la tarda l’Alícia marxa a casa de l’Angie a jugar i dormir i l’ignasi i jo anem amb la Cris, el Joan i en LLuc a berenar, li demano al bnji que diumenge reculli a l’Alícia i me la dugui a casa del Víctor que està de viatge i ens deixa passar el finde a tocar del Mar.  Quan després de dinar i de mirar una peli, el benji marxa, anem a la platja a jugar a futbol fins que arribem al port i decidim jugar al moll, literal, perquè l’Alícia es mulla el peu sencer.

I dilluns, per celebrar la setmana de la mobilitat, segueix tallada la R1, la parada Pompeu Fabra està petada, però podem seure, arrenquem cap al cole. Ja, us hauria de deixar el telefon o la tablet i posar dibujitos, però m’estimo més que us aburriu i interactueu amb l’entorn o que us evadiu llegint o pintant, ja tindreu temps de pantalles. A vegades em pregunto si és contraproduent que us ailli de les tecnologies però necessito que el vostre cervell busqui estratègies i sigui productiu. Quan arribem a escola llegeixo la notícia de que la L2 ha estat tallada per una tentativa autol.lítica. Sort que hem matinat.

Aquest finde en feies 85.

Existeix un poble a Catalunya que fa frontera amb França, un indret amb una estació ferroviària amb una marquesina espectacular, amb edificis que en un altre moment van brillar i van acollir un gran bullici de gent, un lloc tòxic, abandonat, ple d’ànimes enmalaltides on acabes sentint-te incòmode o encara pitjor, menjant pa bimbo amb formatge curat. Per sort la tarda de dissabte la vam fer a Llançà, en plena festa major i per tercer cop en un any les teves xancletes van claudicar.

Finde de tanatoturisme..Hem visitat el memorial d’en Benjamin Walter, hem tornat a visitar la tomba de Machado, hem conegut la Leonor Izquierdo (el hada más joven), la novia de Portbou.. Aquesta darrera me l’ha introduit el Víctor de la manera que m’agrada, a mode t’explico una història i a que no saps com s’ha resolt… Almenys aquest cop no hem dormit a un cementiri.

Una nena francesa i el seu germanet ens han incitat a llençar-nos al mar des d’un penya-segat, estelles de mar de més d’un pam a la cala carbonera, escarpins al cotxe mil vegades..

I aprofitant que érem a l’església de Notre Dame des Anges, li he posat una espelmeta a la Nonnina, que el 17 era el seu cumple.

No m’agrada la kombutxa.

Dijous a la tarda, a plena onada de calor, ho sento però em nego a quedar-me una hora a la plaça jugant a futbol i després dur a l’Alícia a fer reforç. Vaig a buscar als enanos al cole i anem cap al metro, avui farem tarda de platja.

  • Quantes parades són mami?
  • Sis amor, baixarem a Drassanes, on hi ha el Museu Marítim. Sabeu que en castellà es diuen atarazanas? És on es feien antigament els vaixells, ho van construir aprofitant la muralla antiga i després és on feien els canons militars.

I quan arribem ens dirigim al passeig colon, i de sobte veiem que a Capitania es pot entrar i fan l’Ou com balla. Entrem, quan els tres estem absorts mirant el ball de l’ou, un militar molt orgullós de la nostra cara d’impressionats agafa l’ou, ens l’ensenya i ens diu que l’ha buidat i barnissat amb cera perquè no li entri aigua, ens ensenya el foradet que li ha fet i ens deixa tocar la fina capa que el protegeix, com sempre esdeveniments senzills que mai deixen de fascinar-me.

Un cop a la platja, ens dediquem a saltar onades, fer construccions impossibles per la fisionomia de la sorra, i juguem amb la pilota inflable que ens ha regalat un noi al súper perquè li hem caigut en gràcia mentre escoltem el fil musical reguetonero que ens faciliten uns guiris els quals sospito que presenten hipoacúsia. Tornem a casa amb el bolso ple de minerals, Que poquet necessitem a vegades,(el quit bàsic que he dut és un pareo, els banyadors i el berenar, de fet ni hem deixat les motxilles a casa ) que bé us porteu i què fàcil sabeu fer les situacions.

I avui de nou fem tarda de platja a un poble qualsevol, espais Oberts, 1/8 part de les persones que et pots trobar a la ciutat pel carrer, no es veuen turistes, calma, aire, soroll tolerable. No hi ha venedors ambulants, ni bars a casa cinc passes, de fet no hi ha ni botigues.

Quan estem de tornada a l’Alçada del Sunion :

Alícia: – Perquè vivim a Barcelona? Hi ha soroll, és molt car, hi ha molta gent, estem atapaïts, no hi ha espais verds.

Una infinitat de respostes invaeixen el meu cap, però cap que no et pugui replicar

mama: Saps que quan jo era petita em podia trobar al Dalí o en Tàpies pel carrer ?

Marquès de la manguera.

Vós que sou home sensat
i en teniu tanta fal·lera
en regar la carretera
des d’avui quedeu nomenat
el marquès de la manguera.
ç

mami, jo em vull dutxar a casa

Ignasi portes tota la sorra de la platja impregnada a la pell.

Pues la torno.

I coneixent la teva termoregulació, i entenent el patiment que et proporciona, et dutxes a casa, això si, no has torrnat tota la sorra.