M’he deixat el llibre

I ara sóc al tren, camí la T1, sala VIP.Quan he sortit de casa no eren les cinc tocades i l’única activitat humana que he vist ha estat la del repartidor de premsa. Renfe Psg Gràcia, tenint en compte que les sabates que duc porten un taló inmillorablement definit pel meu avi (de defensa personal), o com diria el Bnji ( de chúpame la punta), la carrera fins la via amb ambdós tormells intactes ha estat exemplar. Ja vaig per Santa Eulàlia, barri lleig amb avarícia i bressol de les dues úniques persones que m’han trencat el cor amb deu anys de diferència…quines coses a pensar, però quan és fosc, surten els fantasmes! I per fosc..la base del meu maquillatge, ara semblo una dels jacson five, vamos que si no en saps, no et maquillis!
En breu agafaré la lanzadera a la T1, em sento nostàlgica de quan Barcelona tenia un aeroport familiar, on a part de tenir un tamany reduit, podia anar a veure a mon pare, aquell aeroport on havia fet algun check in amb el bnji i l’oscar..i encara no sé com he acabat a airfrance, una setmaneta..visca l’estabilitat laboral i la nostra cartera de súpercangurs!
image

cumple laureta i quilo.

DSC_0914 DSC_0916 DSC_0918 DSC_0919 DSC_0923 DSC_0924 DSC_0925 DSC_0928 DSC_0929 DSC_0930 DSC_0933 DSC_0939 DSC_0942 DSC_0940

Una vegada més tornem a celebrar-ho , però aquest any som una més (de moment)! La Irene va aconseguir que deixessim la nostra ciutat (si, si, el melic del món) i que mitjançant l’estalvi de CO2 ens transportessim amb metro a la parada Pompeu Fabra de Badalona. (Això i que fa dues setmanes em vaig trobar una t50/30 a l’ikea i em surten gratis els viatges que pugui realitzar aquest any). La Laura, l’Alícia i jo vam quedar les primeres,a Psg de Gràcia, al Clot ens vam trobar amb la Heros, a Pompeu Fabra ens esperava la Ire ( que estava radiant) i passades unes horetes va arribar la Quilo. Són tan maques, totes preocupades pel Robert, que passava el dia sol, i per més i.n.r.i. em vaig endur les seves claus de casa a més a més de les meves, ( que si pobret, que dinarà sol, que si no veurà a l’Alícia.., i jo només el visualitzava amb l’ampolla de cava i el confeti al sofà mirant pel.lis amb anglès i encantat de poder descansar el cervell…)

El restaurant increïble, un lloc cuquíssim, cuidat al màxim detall,pel que he vist al google maps, era un taller de cotxes i ara sembla com si et trobessis al plató d’un somni dolcet, les taules que semblaven les antigues de les màquines de cosir,colors pastís clarets, il.luminació natural per la claraboia del sostre,  les cadires a joc amb les taules, les servilleteres amb estrelles i cors.. un lloc digne de visita a Badalona! I la Heros va fer de les seves portant unes espelmes que per molt que bufis no s’apaguen, vam fer tanta fumera que la gent es pensava que ja havien triat al nou Papa… Sense tensions, súperfluid, cadascuna amb les seves històries, com sempre vamos…

Hi ha dies memorables,  i dissabte en va ser un d’ells.