Nova feina

Cuando hacía prácticas de enfermería escribía un diario reflexivo de mis experiencias, era obligatorio, hoy, a modo anecdótico os voy a explicar mis desventuras durante las dos últimas noches trabajadas. Aviso que este post puede herir la sensibilidad de cualquiera.

Primera noche: (segunda que trabajo en el centro de TLP-Transtorno límite de la Personalidad), para 50 ingresadas somos una psicóloga hiper resolutiva y yo (…)tras la cena una chica muy mona decide imitar la tecnica gaudiniana del trencadís con un vaso duralex y para ello hay que arrojarlo contra el suelo..ohhh! alguna vez lo habéis provado? me quedo fascinada viendo como algo tan barato puede ser tan expansivo y tan útil, teniendo en cuenta que de 50 chicas, 49 adoran autolesionarse y se esparcen  cristalitos por todos los rincones del comedor. La que ha impactado el vaso contra el suelo coge un trocito y empieza a hacerse cortes verticales en el brazo, podría decir que me quedo atónita, pero no me da tiempo pues entre que entiendo lo que está pasando y lo sintetizo mi cuerpo ya le ha saltado encima y a los pocos segundos me ayudan algunas internas a inmobilizarla, mientras, mi compañera llama al SEM puesto que una cura compresiva de poco vale, aquí hay que coser y en el clínico tienen mucho arte, además, si lo hago yo, posiblemente le acabe bordando mis iniciales para que se acuerde de mi igual que yo la recordaré toda mi vida. Cuando mi compañera de trabajo la acompaña al Clínico, me quedo con el resto, las envío a dormir tras haber administrado  49 pastillas etiquetadas como “Si Precisa” en la hoja de medicación (diazepan, clonazepan, sinogan, etumina…)es entonces cuando otra chica aparece con las muñecas ensangrentadas, (se toman en serio la semana santa, pienso) le curo, se queja,si pica cura le digo y la envío a dormir, pero antes le pregunto cómo lo ha hecho y me explica que se ha escondido un cristalito en la chancla.. Y pasa media hora, hago una ronda por las habitaciones, y..que monísima estás con  la cara cubierta de sangre,bajamos a que te cure? Una interna se ha hecho cortes en la frente, las mejillas, el cuello, el brazo y uiiii, el antebrazo, vale a decir que ha hecho un buen trabajo, cortes simétricos y sangre esparcida a modo colorete, pareces una india, le digo, la curo y a dormir.  El día anterior había salido de permiso a dar una vuelta con unas amigas suyas, le había robado el maquillaje con espejo a una y se lo había escondido en el sostén para poder realizarse cortes..

Pasa un día, recibo un mail de una persona muy especial que  a modo adoctrinante y sin saber nada de lo sucedido me envía un video de Taizé donde cantan una canción “Nada te turbe”, mi cerebro visualiza a Santa Teresa de Jesús que ” vivo sin vivir en mi, porque muero porqué no muero”. Buah, otra que tal y encima esta con la técnica de la transverberación y entonces llega la noche, (admito que llevo todo el camino en bici cantando la canción enganchadiza..)la cena aparentemente tranquila, subimos a baños y una decide romper el cristal del extintor para cortarse las venas, yo, que aun tengo agujetas de la noche anterior vuelvo a saltar para contenerla, y tras el ataque de histerismo, escucha activa y un zypreza intramuscular, se tranquiliza y se encama, es entonces cuando oigo gritos de la planta de abajo y sigo corriendo, entro en una de las habitaciones y me encuentro  tras un charco de sangre otra paciente, qué mona, ha roto una bombilla y se ha cortado brazos y cuello, junto la terapeuta intentamos reconducirla verbalmente, yo me quedo mirando el charco, hay tanta sangre que podría ser navegable, y intento descifrar qué forma dibuja el perímetro, pero la chica no escucha y se corta delante nuestro (en mi cerebro aparece a modo irónico la canción ..nada te turbe, nada te espante…)mientras  yo ya le he saltado, encima me he manchado, qué asco nene, y a esta la decidimos contener de verdad porque sigue con sus ideas de autolisis, y mientras la atamos, le digo que lo siento, pero que se ha quedado la segunda del ránquing, que no voy a llamar al SEM porqué las heridas son superficiales, y mañana le sigue tocando limpieza de duchas así que nada de salpicar con sangre.

Y todas se van a dormir, bajo mi amenaza : Si esto sigue así la siguiente en cortarse sere yo. Me dirijo al control de enfermería y veo sobre la mesa una botellita del agua envasada que se sirve en el centro, le envío por whats up a mi compañera y las dos reímos. No habían prohibido la publicidad subliminal?

Imatge

Un breu resum

Quan per fi vaig arribar dilluns a la sala VIP vaig conéixer al Marco, seria el meu company durant dues horetes al dia.

– Sóc de Brescia, et sona?

Crec que portava anys esperant aquesta pregunta, amb 15 anyets Alex Britti feia famosa la cançò mi piace, on deia que tenia una tieta a Brescia, prop de Milano.

– Si, de la cançò de l’Alex Britti..

En Marco va somriure, em va dir que feia molt que no pensava en aquella cancò, aquí va començar una bona relació!

Jo, que sóc de les persones més fascinables del món, em vaig posar a fer fotos de la sala, de fet no sabia ni que existia una sala si als aeroports, la gent de carrer anem a el típic bar que et sablen 6 euros per una cocacola i un entrepà sintètic de truita de patates, allà hi ha neveres amb refrescos, màquines de cafès, entrepanets, pastes, licors, vins..premsa en tots els idiomes del món, els lavabos són enormes i hi ha un dispensador de perfum, hi ha servei de dutxes, butaques i fins i tot una sala amb llits, això sí, el wifi s’ha de pagar…unbelievable!

Les cambreres eren súper agradables, les noies de sala també, no tinc cap queixa, ha estat una experiència genial! He practicat molt l’anglès, m’he rigut molt dels guiris, especialment dels asiàtics, que tornant jo del wc cap al meu stand em van demanar molt desagradablement si els podia recollir la taula, (per això hi ha un equip de cambreres excepcional) i jo, amb un to molt sec els vaig dir que no. A veure, si m’ho haguessin dit d’una altra manera inclús podria haver acordat un preu i per deu mòdics euros els recollia els 4 gots de vi..i com els asiàtics estan acostumats a la infinita cordialitat encara deuen estar dient sapos i culebres de mi.

Durant dos dies va venir la Carme, una noia de 55 anys que a part de no aparentar-los, conserva una bellesa amb molta força, no ho sé descriure, però té molta presència i amés es guanya a les persones súper fàcilment, i gràcies a ella venien les hostesses autèntiques d’Airfrance a visitar-nos i a explicar-nos batalletes. Hostesses franceses, súper guapes, fines i elegants, dignes de sortir a qualsevol pel.lícula sobre la temàtica. A més a més, el Marco fa els millors còctels alcohòlics o analcohòlics del planeta i aprofitaven per prendre’s un.

Dijous l’Adri es va quedar la nena, i quan estava tornant cap a casa el benji em va trucar i també es va apuntar, jo ja li vaig dir que primer dormiria i després estaria amb ells, i així vaig fer. Poc després va venir la Glòria i poc després el Job..va ser una tarda distreta val a dir…

I divendres quan vaig tornar cap a l’aeroport, després de la meva petita aventura matinal, va passar el revisor a l’alçada del Prat, jo no  m’ho podia creure, per sort, la senyora que s’asseia al meu costat, també havia picat amb una zona, així que mentres la multava jo ja m’estava baixant del vagó, quan vaig passar pel control de seguretat li vaig explicar que havia tornat a casa al sr que m’havia barrat l’entrada i li vaig agrair que fos tan agradable tot i haver-me donat una negativa, li vaig explicar a les cambreres i al Marco la meva odissea, vaig treballar i vaig tornar cap a casa amb bon sabor de boca.L’anna, la queri i la isa van estar cuidant de la nena.

ImatgeImatgeImatgeImatge

DSC_0974 DSC_0969 DSC_0964 DSC_0967

Ding Dong!

7:52 a.m. 1.3.13

-Meeeeeeeeeeeeec!Meeeeeeeeeeeec!!Meeeeeeeeeeeeeeeec!

-Si?

-Bon dia Amor…

4:40 a.m. 1.3.13

Sona el despertador, aquesta nit l’Alícia s’ha despertat un parell de vegades, és divendres i és el darrer dia que haig d’anar a l’aeroport. M’aixeco i faig el protocol diari: pipi, em rento la cara, m’escalfo el colacao, em rento les dents, em canvio, petó al Robert, petó a la nena i cap al carrer. Plou així que agafo el paraigües, tanco la porta de casa amb les claus del robert posades per dins i baixo per les escales, al replà del tercer em trobo un bitllet de cinc euros i em plantejo seriosament què fer, si agafar-lo o deixar-lo, l’agafo, si no ho faig jo ho farà qualsevol altre, llavors em ve al cap la paraula kharma…i visualitzo el meu pass d’accès a l’aeroport a sobre de la taula del menjador. Pujo un pis i pico al timbre, nyeec, nyeeeec…res, truco al telèfon de casa..res, timbro, timbro, truco, truco..així cinc minuts fins que s’acaba la bateria del telèfon de casa, timbro,timbro, nyeeeec,nyeeeec i quan passen deu minuts se sent un soroll sord, com quan peta una bombeta, bé, en aquest cas el timbre…no m’ho puc creure, se’m posa la cara d’una tonalitat més pàl.lida que el blanc.( i una part de mi s’alegra, perquè odiava tenir un timbre que no feia ding dong) Ja no em dona temps d’anar a peu a psg de gràcia a buscar el tren, si m’afanyo i vaig amb metro fins a sants encara arribaré a temps. Entro al metro, pico amb la t10 de dues zones…TÍTOL CADUCAT!aaaarg!clar, la vaig comprar a finals de desembre…caducava ahir!!hipernerviosa  em poso a buscar la meva t50/30 d’una zona i quan la trobo pico i entro al metro amb tanta sort que me n’adono que vaig en direcció contrària, just abans de que tanqui les portes surto, pujo les escales i torno a picar…Títol ja validat!!Ara mateix tinc ganes de cremar el bitllet de cinc que duc a la butxaca, en 29 anys de la meva vida encara no havia hagut de saltar  el control del metro,(coses a fer abans dels 30…) i menys amb talons i faldilleta…li envio un whats up a la jefa per mantenir-la al corrents de que són les 5:27 i encara vaig camí de la renfe.

5:36 arriba el metro a Sants i començo a córrer, el trn surt a i 38, i a i 38 les meves cames estan saltant a dins el vagó, respiro tranquil.la, una mica ofegada per l’escorredissa però ja sóc a dins i començo a pensa amb l’oscar Pistorius i les seves prótesis tenen mérit, però jo amb les sabates de l’Adri encara més, no corria tant com aquesta setmana des de que treballava a psiquiatria.

6:17: Arribo al control de l’aeroport i li explico al de seguretat una tercera part de la meva aventura, li sap molt greu però no em pot deixar passar, i trenco a plorar pels nervis acumulats, l’única forma que tinc per accedir-hi és si la meva súper em fa una autoritazció, li comento i em diu que no pot fer res per mi, que està de vacances a Sevilla i que truqui a un inútil que es diu Italo i que naturalment no m’agafa el telefon. Informo de nou a la súper i em diu que vagi cap a casa a buscar la tarjeta…

El meu estat anímic és hipernegatiu, plorosa, nerviosa, neguitosa.. fa fred, plou, estic molt cansada, tinc son…i quan el tren va pel Prat em veig reflexada a la finestreta i trenco a riure, no siguem absurds que no n’hi ha per tant, a més, encara pot passar el revisor i multar-me per viatjar amb una zona més… però no. Em dona temps de pensar que 1.3.13 són dos tretzes, que es divendres i que haig de tenir mala sort, que a més a més és l’aniversari del Justin biever i de Sant Xavier (si, la parella de ma mare)..A les 7:35 em trobo  a passeig de gràcia, és de dia, quasi ja no plou i vaig cap a casa, i podré veure al Robert i a la nena desperts i explical’s-hi aquesta aventura!!

7:52a.m 1.3.13

– Meeeeeeeeeeeeeeec!Meeeeeeeeeeeeeec! Meeeeeeeeeeeeeeec!!

-Si?

– Bon dia Amor!

DSC_1014 DSC_0958