Callejón sin salida

 

 

Dimarts a la tarda vam decidir anar al parc de dalt. Està just a tocar del carrer de “que no passa”, quan li estava fent una foto. Llavors, la sra Cèlia em va dir que el seu carrer durant l’època de Franco es deia “callejón sin salida” i que era  com la gent del poble coneixia el nom del carrer, així que quan va acabar el franquisme, van fer reunió de veïns i van decidir mantenir el nom.

A tot això l’Alícia ja estava jugant amb la néta de la Cèlia i vaig deixar anar al petit Atila, que, es va ficar dins de casa de la  Sra i en dos minuts va treure una capsa de Lego.

Vam passar dues hores xerrant, aprenent històries del poble i lligams familiars, entrellaçant cares, famílies, cases i carrers. No vam arribar a anar al parc, no, realment, que no passa.

És fascinant conèixer històries de les persones.

Mas Bolet i Cova del Bolet

 

Ahir al matí, va venir el Lluís a casa de a seva iaia, l’Antònia.  M’encanta passar estones amb ella, és una sra amb mil temes de conversa, amb una casa plena de rampoines al.lucinants,  i el més important, té wi-fi..

El lluís, l’Ignasi i jo, vam pujar a un llit d’aquells que van amb comandament, com els d’hospital, mentre la iaia ens explicava  històries, aventures i desventures.  una hora després li va demanar a la seva àvia anar al poble amb cotxe per anar a comprar cromos d’Star Wars i em va preguntar si aniria amb ell  i la seva mare a Mas Bolet. Evidentment, no sabia on era això ni què m’esperava, però per canviar d’aires…

La yuka és la veïna de la última casa de Can Jombo, en realitat es deia Maria Teresa, però un dia va decidir que no li agradava el seu nom i que Yuka era nés acurat. Ella volia uns motlles ecològics d’aquell lloc. Així que cotxe, corves, i 45 minuts després érem a l’altra banda de la muntanya

Aventura en pelotas

Dimarts vam anar a buscar l’Alícia i la Candela a les 16h a l’autocar que les deixava a la carretera. No em venia de gust anar a la piscina així que vam anar al riu del Molí.

Passa que anàvem totes amb calcetes i tenint en compte que és un lloc on mai ve ningú, no és rellevant. Però clar, sempre arriba aquell moment en que arriba algú, un noi d’uns 27 anys, ple de tatuatges, ensenyant a nedar al seu cadellet. L’Alícia odia a mort, tocar les roques amb els peus, especialment quan tenen algues, i aquest riu en va ple.  Així que em vaig trobar en mig del riu amb els dos rufianets enganxats a la mama. El problema i gran drama va ser en intentar sortir. l’alícia plorava histèrica, desconsolada, no volia tocar les roques i tampoc podia deixar anar l’Ignasi perquè era molt perillós deixar-lo trenta segons sol a la roca, així que aprofitant el desconegut amistós, li vaig  preguntar si li feia res agafar l’Ignasi, amb to de que si em contestava que no el seu Kharma se li giraria.