Mitja hora

Avui feia molta calor, què millor que anar a la platja, què millor que baixar per rambla Catalunya amb el bicing, parant cada dos semàfors, gaudint de l’agost a Barcelona, el poc trànsit, les pintoresques imatges del turistes. Pots fer “s “per la carretera si vols, l’únic que et pot passar és que la urbana aleshores de seguir el vol d’una mosca et segueixi a tú.

I perquè no baixar per Rambla de les Flors? Ja ni m’enrecordo de la última vegada que ho vaig fer.  A l’encreuament que hi ha entre plaça Catalunya i Rambla hi ha milers de persones concentrades.  Avui gaudeixo del trencadís de colors que creen i tot i que en general maleeixo no portar el lanzallamas a sobre per poder passar sense estressar-me, avui  faria un musical amb totes elles en mig de les Rambles. Són les 16.30h..

I un cop a la platja, quan aconsegueixo col.locar la tovallola , tres helicòpters distreuen la meva atenció… el Robert m’envia un Whats Up preguntant si estic bé. A les cinc hi ha hagut un atemptat a Bonsuccès.. Bonsuccès… putus cínics. Fa mitja hora que he passat per aquell tram amb la bici…  S’em posa la pell de gallina, un cop més la mort apareix a la meva vida, rient-se de mi i recordant-me que no som eterns, que em vaig salvar de l’atemptat de l’hipercor, que em vaig salvar de l’accident de cotxe, que ma mare no va morir quan la va embestir una furgoneta fora de control i que ara m’he salvat de morir atropellada per una camioneta conduida per una yihadista…Yihaaa

Ciutat vella es torna a enmurallar, impossible accedir. Comerços tancats amb persones a dins, metro, renfe, catalans.. no hi ha accès.  No puc tornar a casa amb transport públic, hauré d’anar a la feina la feina sense dutxar, amb l’ai al cor, salada, amb olor a salitre. Viva.

Un cop  a Sant Pau arribo a la unitat mig bloquejada, rumiativa, disfòrica, la Teresa em veu la cara i m’abraça i em poso a plorar. La Meri i l’Alba ens expliquen que a la porta d’urgències han trobat una dona plorant desconsolada, donant patades a terra en plena fase de negació. Poc després, ens assabentem que el seu fill de tres anys ha mort. Se’m trenca el cor. A la planta -1 hi ha molt moviment, al banc de sang hi ha cua. Em nego a veure les urgències, la meva sensibilitat postmaternitat m’ho impedeix.

Avui l’ambient a la unitat està molt enrarit, les cares del personal que em trobo pel passadís contenen impotència, empatia, dolor.. Només penso en què fàcil ha estat destrossar tantes vides, en com tornaran al dia a dia els ferits, els familiars dels que han mort.. odiós odi islamista…

Gràcies àngel de la guarda, o qui siguis.