Arrabassada de Sant Medir

– Bon diaaa! Avui anem a fer una excursió per Collserola. Us sembla?

A l’ignasi li falta temps per pujar a la bicileta, l’Alícia demana la seva i francament, no em sembla una idea brillant en tant que no coneixem el terreny..

– Mami porfiii..

-No.

-Mamiiii…

-No.

-Mamiiiii vingaaa.

– Nina, entèn que hi ha camins que potser no són els millors per anar amb una bicicleta i que quan us canseu de la bici, no la penso carregar, la deixarem en mig del camí perquè els dos germanets desnonats dels tres porquets puguin fugir millor del llop.

11:47 a.m.

Aparquem  just a l’inici de l’arrabassada de Sant Medir, veig un grup d’excursionistes hiperequipats, amb xiruques, ulleres de sol, pals, gorres, fotoprotecció, penso.. què exagerats…

Nosaltres, com a bons domingueros, per no portar, no portem ni idea del que ens espera, son les 11:53 del matí.

Comencem el descens,massa pronunciat com per tornar amb la bicicleta fins al cotxe,  passa un ciclista de muntanya i ens adverteix:

  • Ep, que aquest camí fa molta baixada.. penso…què exagerat…

I seguim el caminet, i comencem a adonar-nos que som al curs d’una riera seca, que no podem tornar enrere  i que si volem sortir sencers, hem de carregar les bicis i a l’Ignasi.. llavors em ve al cap el ciclista i penso (quanta raó) i poc després tinc ganes de deixar les bicicletes abandonades en mig del bosc. Això sembla ser l’arrabassada de Sant Medir!

Quan portem una horeta caminant, per un paisatge bucòlic, ens creuem amb un sr d’uns 70 anys que ens adverteix que encara queda una hora i mitja de camí fins a Sant Cugat, i que som molt valents d’anar amb nens per allà..a veure… més que valents, inconscients i admiro el bon estat físic d’aquell avi. Per sort, l’Alícia té molt aguante,  i el seu cervell privilegiat de personeta de cinc anys, la fa distreure’s al seu submón pensant que les arrels que sobresurten dels arbres al mig del camí i fan formes, són els túnels dels parcs aquàtics de les formigues.. Tot i que de tant en tant…

  • jopeta mami, l’ignasi té molta morra, a mi no m’agafeu en braços…

I el Robert em proposa dur ell a l’Inyi, i m’hi nego, vale que jo dugui sandàlies d’estiu poc adherents i ell bambes, o que sembli que no tinc força per carregar al petit, però amb mi no caurà, i a ell tampoc, però necessito fer-ho jo, per estar tranquil.la..

Ja són quarts de dues i trobem una bifurcació per arribar a sant cugat…

  • prrrf, aquí diu Sant cugat per la dreta, i Sant Cugat per l’esquerra.. Ignasi per on vols anar? Senyala el camí de la dreta.. Li fem cas.

Caminem, carreguem, caminem, saltem per roques, baixem trossos de roca tan inclinats que l’alícia ha de seure per no caure..i veiem la llum! el camí s’aplana i es fa més ample! Ja som al parc natural de la torre Negra, ja hem deixat enrere Collserola i veiem la masia de Can Borrell, el terreny s’aixampla i ja no hem de dur ni bicis ni nens perquè s’engresquen a anar ells solets.. passats quinze minuts arribem al Pi d’en Xandri i a la llunyania ja es veu Sant Cugat! Viscaaa! Ara només caldrà que agafem els ferrocarrils per anar a casa i la tieta anna acompanyarà al papa a buscar el cotxe a l’inici del camí.

  • Nens aneu amb compte que fa baixada i us podeu caure i fer molt mal.. (quan dic això visualitzo a la meva abuela quan la meva germana i jo fèiem trastades i ens deia amb un semblant seriós, amenaçador i amb molta raó: VERÁS NIÑA, VERÁS..

Llavors l’Ignas, que ja va 50m per davant nostre cau, i es rasca mig colze..cura sana cura sana, dos petons  i ja està mig km de distància de nou.

Un cop a Sant Cugat, vaig amb l’Alícia al supercor, el papa es queda assagut a la cantonada del Políclinic Torreblanca amb l’Ignasi exhaust als braços. Tornem amb dues aigües de súperherois, una cocacola i xocolata blanca de súperpremi que es podran menjar si dinen tot.. i L’ignasi està adormit..

L’agafo, fins al fgc, d’aquí poc, ja no ho podré fer, perquè serà molt gran.. em fa pena que s’hagi sobat just ara que anirem amb ” tren”.. pugem i quan es tanquen les portes i se sent el ..pipipipipi!- obre els ulls i diu:

  • el tren mama! tutu teeeeeeeen!…moro d’amor. Possiblement sigui el que més li ha agradat del dia.
  • I a tu Alícia, què és el que més t’ha agradat?
  • El parque aquàtico de les formigues!

Arribem a casa tocades les 16h! Quina súper aventura!

De Guillem Tell a Sant Sebastià!

–  Alícia, anem a fer una petita volts amb la bici, et prometo que serà tot baixada i que quan arribem a l’alçada de la Casa Batlló podràs timbrar tot el que vulguis perquè hi haurà molts guiris badant en mig del carril bici.

– Valeeee! On és el casc?

Anem al trastero de l’edifici on roman la bici de l’alícia, amb el seu timbre nou, lila brillant, amb un “Ding” perfecte. Ahir vam anar a comprar-lo amb la tieta Anna. Si, el trastero on un cop, una veïna em va esbroncar per deixar la bicicleta allà sota, prohibint-me tornar-ho a fer i que d’ençà d’aquell cop,  rep l’acurat nom de “la Bruixa”. Mentres estic ajustant el timbre, es sent l’ascensor.. l’Alícia es posa sèria i em diu:

-Mami, i si és LA BRUIXA?

– I si és la bruixa, Alícia…què li diràs?

-Ummmm.. Ja sé! Ui sii..estàs molt guapa avui!

Esclato a riure.

Pugem a la bicicleta i anem baixant ambues,  la gent et mira, i intento veure’t amb ulls externs, i veig a una neneta aparentment dolça, esquivant persones, tranquil.la, segura, feliç de poder compartir aquest moment juntes. Et fascina passar per sota l’Arc del Triomf, per la portalada de Passeig Picasso, et fa riure el nom de la plaça de les olles, t’encanten els “bots” del carril bici.  Ja has après a fer el brètol i no caure. Somric. És increïble la forma en que creixes.

Arribem a la platja, hi ha un  i espai buit al bicing  i del W, no m’ho crec ni jo.. després de mullar-se  i els peus, fer el cercle protector de meduses, la vertical, el pi i en el teu cas la diagonal..Tinc la idea de pillar l’V15 per pujar, sabent que en tota la meva vida no he vist ni una bicicleta al bus. L’autobusero obre la porta, amb to extremadament sec i mesuradament querulant, em diu que no podem pujar la bici. Llavors aquí funciona la operació ” Gat d’Shreck”. mirar als ulls amb cara de pena. Crec a l’Alícia ja li surt millor que a mi. La cosa és que ens ha dit que si no ho sabíem ara ja sí, però que podíem passar.

– Mami, veo veooo..

–  Què veus?

-Una coseta de color groc!

-Un llimac!

-Que nooo mama, ni tampoc és un vaixell, ni una moto aquàtica disparadora d’eriçons..

– Jopeta Alícia, què dificil m’ho poses..

I poc després hem baixat a plaça Molina, no sense saludar a l’amable sr conductor.