Avui estaves ajudant-me a estendre la roba al safareig, donant-me les pinces vermelles, quan has marxat a fer el brètol per la cuina, i mentres cantàvem la cançó de la castanyera, m’has tancat la porta que no saps obrir, i ens hem quedat separats per un vidre translúcid. T’he demanat tranquil.lament vàries vegades que obrissis la porta, però tu no tens suficient força, Llavors després de blasfemar, el veí de sota ha preguntat què passava, ha trucat al papa i ha pujat amb una targeta de crèdit a veure si podia forçar la porta.
Els minuts passaven al ritme invers que creixia la meva angoixa i per retenir-te, posàvem la ma cadascú al seu costat de la porta i ens anàvem seguint amunt i avall i de dreta a esquerra, i de tant en tant intentaves obrir però veies que no podies i ploraves.
Llavors ha arribat la brillant intervenció del Sr Planas, el sarcàstic veí del davant:
- És massa petit per obrir la porta, tinc eines a casa, vols que et deixi quelcom per trencar-la?
Ara ric, però en aquell moment he pensat en jo, amb una clau anglesa, trencant la porta..AMB UN NEN DE DOS ANYS DARRERE? ni de conya, més pel mal que pot prendre, per l’exemple que li estic donat…No cal, que aquest nen estaria tot el dia picant portes amb objectes incisius.
De sobte, hem sentit la veu del Robert, ha agafat un taxi des de la feina i ha arribat en quinze minuts, els més llargs de la meva vida. I es llavors quan m’he posat a plorar, i t’he felicitat per haver-te portat tan bé.
Nota mental: no estendre només amb pinces vermelles.
