castell de miralles

Avui abans de la festa de cumple, al papa li venia de gust anar a veure algun castell, jo he proposat anar al de Mediona, però l’Ignasi sempre acaba claudicant a mig camí, així que el de la Llacuna ja està bé, però finalment hem decidit pujar al de Miralles. Són unes runes així que per incentivar l’interès dels petits i que  pugin pel caminet has de crear una història màgica on no poden faltar una princesa fantasma, la bruixa del camí i el cavaller dormilega.

Quan comencem l’ascens i portem 34 segons caminant l’Ignasi ja vol que l’agafi, hauríeu de veure la fila que fa, no s’ha volgut posar les sabates perquè diu que li piquen i va amb sabatilles, per sort insistim que des de dalt hi ha unes vistes espectaculars on a apart de Montserrat igual pot divisar les vies d’algun tren..

Quan passen vint minuts en els quals no para de rondinar arribem al conjunt del castell creat per una torre, una ermita i les runes d’aquest.  A més a més hi ha una casa que un bon dia va decidir rehabilitar una família i que ara són dos avis que jeuen a dues gandules mirant el paisatge i escoltant radio olé. Quina música menys acurada per l’ocasió, i quin riure m’agafa.

  • Bon dia!

Pugem a la torre d’albarrana, no puc descriure les vistes, es veu una gran extensió de l’Anoia, un cel ben blau, el dibuix que fan els avions, Montserrat.. És quan li toca rondinar a l’Alícia, que sí té por, que si la torre caurà i morirem tots.. És meravellós fer excursions amb aquests dos. Així que baixem de la torre acompanyats d’una cançò de la ràdio dels veïns, sona Abba i pugem al castell, aqueí  els has d’agafar de la ma perqè hi ha moltes roques, pedretes i un gran precipici, i un cop a dat milloren les vistes. Gaudim de 42 s de pau fins que els petits decideixen  trencar-la. Iniciem el descens al cotxe.

Ignasi: Mama, a mi no m’ha agradat gens ni mica l’excursió.

Mama: Eo juguem al veo veo!