Diumenges a Can Xombo

Can xombo, és un nucli urbà format per  set o vuit casetes. Som quatre gats, un reducte dins del reducte de Sant Joan de Mediona. Bàsicament som els veïns del davant, la mare d’un d’ells, nosaltres quan venim i una família que fa vida allà i a un poble costaner.

El Manel és un geni, viu d’això, del seu cervell superdotat, dels sues invents i enginys, però clar, els que som de ciutat venim amb la nostra superioritat de :  què sabran aquests de poble, i …a quí no passa mai res. Entrar al seu garathe, que és el seu espai personal, és com entrar en un somni, el sostre està ple de  bicicletes de l’època dels Goonies penjant, mil llums antigues, mil.lions d’eines, anuncis dels anys cinquanta, seixanta.. i pobre de tu que li toquis una eina, ell se n’adonarà.

Diumenge, després de tornar del castell de miralles, necessitava  la fusta del seu sofà per fer-la servir de taula al dinar del cumple. Quan em dirigeixo a casa seva, acabava d’arribar un grupet d’estudiants de cinema de l’escola escacs de Terrassa, a gravar-hi un curt amb els actors pertinents, pensant que estaven a un lloc plàcid, tranquil on mai passa res més que les hores. Quan obrim la porta del garatge del manel, ens trobem a tots els del seu partit polític enganxant els cartells a mode taller clandestí il.legal.  Els nois es queden una mica parats, comencen a desmuntar comentant-li que els smebla sorprenent que en un lloc tan recòndit estiguin fent allò, quan de sobte apareixen uns veïns ques’han tunejat el cotxe amb tots els personatges de la Vila del Pingüí i  baixen disfressats de Son Goku. M’entra el riure i insisteixo al Manel amb la fusta, que evidentment no és el moment. Els directors de cinema tenen els plats com ulls, jo pujo al seu saló i l’Anna, la seva dona, una noia que li dec mitja vida i que m’ha salvat el nord els darrers tres juliols m’ajuda a carregar la fusta fins a casa, quan estem sortint per la porta, apareix un paio amb bicicleta, nét però desalinyat, és txec,  parla amb el Manel i li diu que està anant a Portugal amb la bici i que ha de parlar amb un dels tres Son Gokus.

L’Anna agafa aire, a mi ja no me’n queda, ja no filtro més. Quan ja hem parat taula, apareix l’Antònia, és la sogra de l’Anna, una iaia andalusa súperdicharachera que ens porta musclos que ha fet pel dinar. La mateixa iaia amb la que fa dos anys el seu nét, l’ignasi i jo estàvem a un llit d’aquells automàtics, a casa seva, tots tres amb unes ulleres de bussejar , pujant i baixant el capçal del seu llit  mentres ens explicava historietes de les amants del seu ex. Tot plegat molt pedagògic.

A can Xombo ( es pronuncia JOMBO) sempre es respira un aire tan sa com surealista.

Tramvia 301

img-20190508-wa00004259137842144850998.jpeg

Al carrer Aulèstia i Pijoan 24 hi ha un negoci regentat per un ingenier octogenari, en el qual hi ha exposat un tramvia . Pots haver passat anys pel davant, però fins que no tens un fill trenofílic obvies que  hi ha una maqueta allà.

Molts dies, quan tornem de l’escola ens quedem mirant per la finestra, fins avui que, un sr molt alt, molt canòs, amb    els ulls del color del cel del tibidabo un dia de Juny ens ha convidat a entrar.  L’ignasi ha deixat la bicicleta al terra abandonada i li ha dit al sr:

-Jo vull aquest tramvia pel meu cumple.

El sr  ha somrigut

– No te’l puc regalar,el va fer el meu pare.

I llavors ens ha explicat que el seu pare era enginyer, que li apassionaven els trens i que un dia va anar a l’estació amb un metre i va demanar permís per mesurar el trenet de sarrià. Per dins, i per fóra. Quan va tenir les mides, en va fer un dibuix, un plàniol i del dibuix una maqueta a escala, amb motor inclòs i tots els detalls, des dels seients de dins finsels acabats exteriors. El plànol data del 1919, ja té 100 anys. Va afegir que el seu pare vivia a un àtic al carrer Vallirana i que a la terrassa tenia muntada una estació i unes vies on feia anar aquest tramvia .

Jo estava fascinada amb la història, aquell sr era encisador, molt pacient i tenia molta traça explicant la història. Em sento privilegiada de poder ser partícep d’aquests moments, i de que les persones ens revelin el significat del elements que veiem a diari i que no en coneixem l’etiologia.

és quan l’ignasi es va pronunciar:

  • I perquè no en va fer dos?? Jo en volia un.