Gràcies Sr. Xandri.

  • ¡Qué casualidad!,( va exclamar el taxista de l’aeroport, quan ens va deixar a quarts d’onze del vespre davant de casa ), yo he vivido toda la vida hasta hace dos años en la portería de al lado.

Vam pujar juntament amb les maletes, les ensaïmades i les motxilles dels nens, i quan s’ havien de ficar al llit, després d’una fast shower, l’Alícia, que per primer cop que pujava a un avió no havia compartit seient amb el Sr. Xandri, el va demanar per dormir… Després de regirar les maletes, les bosses, la roba, les galledes de platja i la bossa del menjar, li vaig dir que igual ja l’havia posat a la rentadora i que anès al seu llitet. El Xandri s’havia quedat a l’últim hotel de les vacances i aquest cop costaria rescatar-lo.

Normalment l’Alícia era incapaç de dormir sense el nino, però aquella nit suposo que es va rendir al cansament i resignar a la mentida piadosa de la rentadora. Jo vaig entrar en crisis. A l’hotel ens van dir que tornèssim a trucar a partir de les vuit del matí.

  • hola bon dia, ahir al matí ens vam deixar dormint a un mico de peluix, que en sabeu res? (em faltava especificar que responia al nom de Sr. Xandri)
  • em sap greu no l’hem vist i la roba de llit està a la bugaderia.

Llavors vaig buscar a tots els imaginariums de google, el model monki ja fa anys que no es fabricava, i em vaig fer nocilla amb pa, la xocolata va bé per l’ansietat, i li vaig explicar al Víctor, que va buscar a wallapop i tampoc el va trobar, ni a segona ma, ni a amazon.. I la xocolata no m’estava fent efecte.

Li vaig explicar a la Elke, el seu fill té el mateix peluix, i també li té molt “apego”, i el seu fill que és colega de l’Alícia i sap el vincle entre ella i el Xandri no va dubtar dos segons en acceptar donar-li. Vaig agafar aire, estava molt contenta de tenir una segona opció, però l’Alícia sabria que no era el seu perquè tenia la cua cremada amb el secador de la primera vegada que el vaig rentar a la rentadora i ela nena em va muntar un pollastre perquè el Xandri estava encara mullat a l’hora de dormir i el teixit no va aguantar la calor, suposo que també tindria una olor caracterísitca i un tacte especial per les mil vegades que ha passat per la rentadora. Era el confident de la nena, un ansiolític, un suport vital, ens acompanyava de viatge, al metge, a l’hospital, quan estava trista l’abraçava i quan estava contenta també. Li explicava anècdotes i era un més de la família. L’havíem rescatat de llocs inversemblants, l’havíem dut per tot arreu, des del primer dia a l’escola bressol fins a alguna festa de pijames. No em podia creure que ja no hi fos.

Vaig anar a despertar al Robert,( jo estava plorant, no estava mentalment preparada per a aquest tram, vale que la nena sigui molt madura però.. veure a un fill trist per una pèrdua i que a sobre hagi estat responsabilitat seva… ) i li vaig exposar que a Sóller ja no es podia recuperar, que ni anant-lo a buscar a propósit. I vam decidir que ja tenia vuit anys, que potser ja tenia una edat per despendre’s del nino, tot i això que passi un procès de dol, i tan abrupte.

-Mamiii bon dia! Ja està net el Xandri? (penso: net,net, netiíssim que ha acabat a una bugaderia).

Em vaig posar a plorar, va venir el Robert, i li vam explicar el que havia passat.

  • però papes li podem demanar al papa noel o als reis ( em poso blanca pensant en aquest any, entre el confinament, la pèrdua del nino i només li faltarà el moment de destape de realitat d’aquests 4 individus..)

Li vam dir que no podia ser, que el Xandri ara s’havia anat amb una nena més petita, que el necessitava més i que ella ja s’havia fet gran. Que li podiem deixar el Xandri del Kenzo, però el va refusar, no era el seu amic original.

I aquí estem, passat un mes, i passades les fases del dol, comença l’acceptació.

Punta des Gulló

Un matí qualsevol, deixem l’apartament, anem a busar el cotxe aparcat a qualsevol lloc, perquè aquest any a mallorca no hi ha turistes, ens lliguem tots, encenem la radio, no hi ha cap emissora a aquesta illa que pugui competir amb les emissions de Kiss FMAnem a direcció platja de s’Agulla, ve a ser una cala amb aigües que abarquen infinites tonalitats de blau, la sorra és blanca i on acaba l’aigua i comença la sorra, rosa.

Deixem les tovalloles, ens capbussem i l’equip “surto de l’aigua perquè tinc fred” anem a jugar a pilota, l’Ignasi decideix passar-li la pilota a un noi alemany amb les seves característiques físiques acotades al IIIReich i tots tres correm i xutem però passada una estona, la seva nòvia li demana que li fagi una merescuda sessió de fotos per l’Insta.

Fem castells, ens capbussem, fem sopa d’algues, busquem cucs… i li pregunto a l’Alícia si m’acompanya a les roques a veure una caseta…ella agafa la bombolleta de l’Ignasi i les ulleres de nedar.

Passem la casa, li pregunto si vol fer una excursió, i comencem a caminar entre les roques,

  • mama per on haig d’anar? per on vas tu?
  • No Alícia, has de triar tu el camí que creguis més segur, i jo estic al teu costat per si em necessites.

I avancem, tant que arribem a la punta de l’agulló. Tenim davant un espectacle impressionant, tinc aquella sensació de que som les úniques persones al món que hem estat allà i de que ara toca triar si tornar pel mateix camí o fer l’altre costat de l’Agulló,així que fem l’altre costat, però ens fan mal els peus, anem descalces i el sòl és molt punxagut, així que agafem la bombolleta i ens tirem a l’aigua i comencem a nedar, el fons marí ens regala peixos de colors, algues i plantes marines.

  • Mami i ara com tornarem amb el papa i l’Ignasi, els demanem que ens portin amb un vaixell? (hi ha vàries embarcacions d’esbarjo a 500m, i no em sembla mal plan b)
  • Si no aconseguim arribar a l’altre cala soles, ho farem. Alícia perquè has agafat la bombolleta i les ulleres?
  • Perquè quan vaig amb tu mai sé que ens pot passar, perquè sempre ens passen coses i aventures i per això t’he dit vale anem a veure la caseta.
  • I això és bo o dolent?
  • Això és molt divertit i només em passa amb tu.

Quan un fill et diu això, creus que poques coses poden omplir-te més.

I després de nedar i bussejar durant més de mitja hora, arribem a la cala Moltó (l’altra punta de l’agulló) els quatre guiris penjats se’ns queden mirant i ens somriuren amb cara de (d’on han sortit ara aquestes?). La cala és petita, però impressionant, l’aigua encara més blava i quasi buida. Agafem un caminet envoltat de pins quan passats tres minuts arribem a la cala s’agulla, ens agafa un atac de riure veient tot el camí que hem traçat i en veritat lo a prop que estàvem, anem corrents a la tovallola a explicar la nostra aventura al robert i a l’ignasi i els portem pel camí curt al nostre petit paradís, ens banyem i acabem prenent el sol al sostre del pàrquing d’una barca!

La fletxa de la foto és fins on vam arribar l’Alícia i jo per l’altre banda i des d’on vam anar nedant!