Manuel Fernández Márquez

– Mami volem anar al parc que té uns tobogans, que està a prop del mar, que és de súperaventures i que està molt lluny!

– Ummm, lluny Escòcia o lluny DIagonal Mar/ Fòrum?

– Al Fòrum!

– Però amb transport públic està molt lluny! Venga va, aigua, pa, fuet i targetes transport, equip bàsic de súpervivència…

Després d’infinita estona al metro, on tothom fa servir l’smarphone aliè i distret a l’entorn, ens adonem que som a la L4 passant per l’estació abandonada de Correus, els nens conten les parades que resten per arribar i jo encara no sé on baixar.. Aquest trajecte sempre l’hem fet amb cotxe o el faig amb la bici.

És llavors quan la meva bufeta decideix no aguantar més, així que decideix la parada i acabem al WC del centre comercial. Entrem al lavabo de paral.lítics i mentres ens rentem les mans es dediquen a fer volar el paper higiènic amb el vent del secador.. Un cop deixem l’espai tal i com ens ha agradat trobar-lo sortim i ens perdem pels carrers buits d’ànima i ens topem amb el súper parc, no sé quanta estona passen jugant, però jo només sento que les tres xemeneies de Sant Adrià no coneixien als nens més curiosos que us podeu trobar…

Eo nens, voleu fer una petita excursió fins la platja!?

A vegades quan els pregunto, saben que no tenen opció a resposta, però saben que l’aventura valdrà la pena. I dos km i mig després, ja ens estem embrutant les sabates al meu toll preferit de davant de l’antic Badalona2. Aquest bassal quasi sempre hi és, està ubicat a un espai on es veuen perfectament reflexades les xemeneies i el cel ple de núvols grisos li donen el toc literari de misteri. Quan anem a les roques acabem esquivant una rata del tamany d’una cría d’elefant, mirant com postadolescents es fan fotos per l’instagram i el millor som sobretot feliços amb la visita sorpresa tan màgica com fugaç del dia!

Les Tres Xemeneies tan soviètiques també han format de protestes sindicals i el Manuel era un sr. sindicalista que va morir l’any 73, un 3 d’Abril, treballava per COPISA i formava part de CCOO, sindicat arxienemic del règim franquista, havia demanat millores laborals en temps, salari i baixes laborals i aquell matí va rebre un tret per part la guàrdia civil quan pretenia entrar a treballar amb tots els seus companys a treballar aleshores de fer-ho de cinc en cinc com se’ls exigia per part de la diracció de l’empresa. Físicament mai va veure la central tèrmica acabada de construir, perquè llavors, només existien dues xemeneies. La seva mort va derivar en vagues i tancaments a mode protesta a fàbriques molt importants i al seu enterrament van escriure-li una poesia on es deia que ” Murió por gritar”

“Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero. Pero no de cansancio, como morimos muchos. Pero no de accidente de trabajo, como seguimos muriendo. Pero no de hambre y de miedo, como quisieran que muriésemos. Murió por gritar que no quería morir por nada de eso. Murió por gritar “Yo soy yo y mis compañeros. Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero.

A dia d’avui, li han dedicat un carrer a Sant Adrià del Besós, tal i com diu el seu nét, un carrer normal i corrent per una persona normal i corrent.

Quan trenquin la màgia de l’espai i ho urbanitzin, li haurien de posar el seu nom al nou barri.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s