Sant Peter’s

Avui m’han de dur el moble de la tele, miro la plana web on es fa el seguiment i no consta que la fàbrica l’hagi entregat al repartidor. Plovisqueja, però vull fer el rècord de l’excursió de Sant Cugat, així que nens al cole, metro a Mundet i començo a caminar. Hi ha un ametller que és un espectacle i sempre que el veig m’entren ganes de plantar un estudi en aquell tros de camí i posar-me a llegir o escriure. Em trobo pel camí a quatre ciclistes i dos senyors jubilats. A les 12:30 ja sóc a Barcelona després d’haver anat al mercat de la plaça Octavià. Durant tot el trajecte he mirat de forma compulsiva l’estat del meu paquet i segueix sense enviar. Resto a casa esperant per si arriba el meu moble.

I per la tarda toca anar a posar la vacuna de l’Alícia, anem a l’escola industrial i pel camí l’Ignasi té caca, parem a un bar, i mentre fa les seves coses, i llavors em truca un mòbil que evidentment és el repartidor, li dic que no seré a casa fins quarts de set i em diu que m’ho ha de dur ja, així que truco a la Gemma que no m’agafa el telèfon ( la gemma ara viu a tres minuts en línea recta de casa meva) però no l’agafa, així que contacto amb la seva parella, i em diu que està al gym. Li demano que si em pot fer el favor de recollir el paquet, accepta i truco de nou al repartidor per indicar-li la nova adreça. Somric quan recordo el comentari que li ha fet al grup de whats up quan ella ha dit que venia amb bici:

-Jara, tenim parking de bicis a casa..

I ella s’ha pensat que vivíem a un edifici amb piscina comunitària i gimnàs. Jo m’he encarregat de desmentir-ho i dir-li que és el “cuarto dels comptadors”.

I arribem al centre de vacunació massiva, punxen a la princesa, ens quedem 13 minuts dibuixant i cantant i marxem a buscar un merescut berenar extra i quatre coses més pel sopar d’aquest vespre.

Pillem el bus, és un d’aquells articulats que té una plataforma circular al mig que es mou

-mami podem anar al mig? ens agafem molt fort i no caurem!

Arribant al barri, abans de pujar la compra a casa ens trobem al nostre carrer a dos nens del cole jugant a pilota, us pregunten si voleu jugar i òbviament dieu que si, pujo les bosses, aviso a l’Iker que vaig a buscar el moble i a la mare dels nens de que surto 7 minuts a buscar un paquet i que si es podien quedar sota la seva custòdia, i allà es queden, a un carrer peatonal, feliçment fent cops de pilota.

L’Iker m’acompanya a dur el moble fins a casa i des de la finestra aviso als nens que a les vuit a sopar.

I poc després arriben la Gemma, la Jara i el Víctor i fem un sopar on surt el tema de conversa de que l’Íker, que es el futur marit de la Gemma anava al Sant Peter’s i jo els explico que la mare d’un amic era profe d’allà li preguntem a ell i ens diu que era la seva professora de castellà i jo començo a riure, perquè a ella, l’he sentit parlar en català i en francès però mai en castellà.

I que el món és un mocador.