Dijous a la tarda, a plena onada de calor, ho sento però em nego a quedar-me una hora a la plaça jugant a futbol i després dur a l’Alícia a fer reforç. Vaig a buscar als enanos al cole i anem cap al metro, avui farem tarda de platja.

  • Quantes parades són mami?
  • Sis amor, baixarem a Drassanes, on hi ha el Museu Marítim. Sabeu que en castellà es diuen atarazanas? És on es feien antigament els vaixells, ho van construir aprofitant la muralla antiga i després és on feien els canons militars.

I quan arribem ens dirigim al passeig colon, i de sobte veiem que a Capitania es pot entrar i fan l’Ou com balla. Entrem, quan els tres estem absorts mirant el ball de l’ou, un militar molt orgullós de la nostra cara d’impressionats agafa l’ou, ens l’ensenya i ens diu que l’ha buidat i barnissat amb cera perquè no li entri aigua, ens ensenya el foradet que li ha fet i ens deixa tocar la fina capa que el protegeix, com sempre esdeveniments senzills que mai deixen de fascinar-me.

Un cop a la platja, ens dediquem a saltar onades, fer construccions impossibles per la fisionomia de la sorra, i juguem amb la pilota inflable que ens ha regalat un noi al súper perquè li hem caigut en gràcia mentre escoltem el fil musical reguetonero que ens faciliten uns guiris els quals sospito que presenten hipoacúsia. Tornem a casa amb el bolso ple de minerals, Que poquet necessitem a vegades,(el quit bàsic que he dut és un pareo, els banyadors i el berenar, de fet ni hem deixat les motxilles a casa ) que bé us porteu i què fàcil sabeu fer les situacions.

I avui de nou fem tarda de platja a un poble qualsevol, espais Oberts, 1/8 part de les persones que et pots trobar a la ciutat pel carrer, no es veuen turistes, calma, aire, soroll tolerable. No hi ha venedors ambulants, ni bars a casa cinc passes, de fet no hi ha ni botigues.

Quan estem de tornada a l’Alçada del Sunion :

Alícia: – Perquè vivim a Barcelona? Hi ha soroll, és molt car, hi ha molta gent, estem atapaïts, no hi ha espais verds.

Una infinitat de respostes invaeixen el meu cap, però cap que no et pugui replicar

mama: Saps que quan jo era petita em podia trobar al Dalí o en Tàpies pel carrer ?

Marquès de la manguera.

Vós que sou home sensat
i en teniu tanta fal·lera
en regar la carretera
des d’avui quedeu nomenat
el marquès de la manguera.
ç

mami, jo em vull dutxar a casa

Ignasi portes tota la sorra de la platja impregnada a la pell.

Pues la torno.

I coneixent la teva termoregulació, i entenent el patiment que et proporciona, et dutxes a casa, això si, no has torrnat tota la sorra.

114

Dijous: Em llevo, dino, vaig a buscar als nens al cole, pillem cotxe, ja a l’ascensor l’ignasi fa la seva pregunta imprescindible de “mamá falta molt per arribar?” , quan arribem a Lesseps i només portem cinc minuts de rellotge suís in itinere, ja estan tots dos adormits, els duc a Can Jombo. Baixo a bcn, em faig la maleta i poc després embarquem! Al nostre vaixell hi ha quatre restaurants, un SPA, un gimnàs, una sala d’espectacles, piscina, botiga, casino, però, tot està tancat i hi ha per tot arreu personatges que no et deixen indiferent,i olor a tabac. Tot té un aire de deixadesa. El nostre camerot és un petit refugi. Tu els teus criptopodcast i jo la meva lectura. Ens esperen possiblement les millors 22h contemplatives de la vida.

Divendres: Naveguem fins que a les 21:38 el nostre vaixell ens deixa a Civitavecchia, a tocar de Roma, ciutat que hauria d’estar agermanada amb Evol. No ens entretenim més que a sopar, a impregnar-nos de la festa estiuenca local amb caràcter civitavecchiesi molt definit.

Dissabte: Després de passar la nit dormint plàcidament a l’autopista i decidir no visitar la capital, tampoc ens aturem a Òstia. Però si a Ladipoli, on després de fer un banyito al mar, ens quedem fascinats davant del bar Minerva, gaudint d’un espectacle de la natura: una au similar a una garsa, caçant a la desembocadura d’un rierol que ens proporciona almenys 17 minuts de distracció sense límits. Al meu cap sona la melodia y la veu en off de Fèlix Rodríguez de la Fuente..El ave rapaz se acerca de forma sigilosa a su presa ..Arranquem la furgo fins a Anzio on descobrim que hi va haver una batalla a la segona guerra mundial, i tu fas snorkel i m’ensenyes la cola de crancs que vas trobant, després tenim el privilegi de poder passejar a una temperatura de 36 graus a les 16h per Nettuno, preciosa ciutat amb un castell, muralla i poc temps per esplaiar-nos.

La furgo torna a semblar un forat negre així que sabent la poca durada que tindrà l’ordre que anem a posar, ens aturem a una benzinera per reorganitzar.

A l’arribar a Sperlonga, el poble on l’emperador Tiberi tenia un palau en una cova (que tampoc vam visitar) vaig tenir el plaer de conèixer els teus amics de l’erasmus. Això sí, primer banyito a la piscina, i dutxaca infinita a l’hotel

Enro en antecedents: Al 2008 quan jo estava començant la meva carrera professional, (entre d’altres afers), el Víctor va fer un Erasmus a Suècia on va fer una petita família amb la qual ha mantingut vincles i ara anàvem a la boda del Marco i la Marisa. Una unió entre un romà i una alemana. Una boda molt entretinguda .

A la nit, després de sopar tots plegats, i com estava enganxada a un llibre, mentres ell dormia a mi se’m feia la una de la matinada llegint i per obligació moral vaig decidir tancar el llibre. A les sis del matí ens vam despertar, encara faltava més d’una hora per poder esmorzar els scrumbbled eggs amb els quals li vaig donar la pallissa des de que vaig saber que anàvem a un hotel. Vam fer tour pel poble, ens vam banyar els peus al Mediterrani, a les vuit a esmorzar, a les nou a l’habitació a posar-nos la roba i a esperar la planxa de l’hotel que havíem demanat des de quarts de set a la recepció i que casualment algú ja havia demanat i va rular per totes les habitacions-.

Un cop pentinats i vestits ens vam veure reflexats al mirall, tenint en compte la fila que fem habitualment, el que vam veure ens va encantar.

El meu vestit per la boda, amb el qual he torturat des de l’Octubre al 72% de les persones del meu entorn, (incloses les meves estudiants de pràctiques), el qual la Queri es va esforçar a entallar.-me a última hora (46h abans d’embarcar) va restar a la furgo durant tot el viatge a excepció d’una incursió a l’hotel Virgilio on ens vam hospedar per anar a fer pipí quan ja havíem fer el check out. Un cop més vaig posar-me el vestit de la Georgina. Havíem quedat a les 11:15h per agafar l’autocar, només portàvem 5 hores fent res quan vas decidir que les 11h era una bona hora per buscar una òptica per comprar-te unes ulleres de sol. Què pot sortir malament? Doncs res, perquè vam agafar al grup just a temps i amb autocar vam arribar al Grand Hotel il Ninfeo , una cerimònia emotiva, un núvol que ens va tapar la solana i ens va fer molt més agradable aquella estoneta .( a l’endemà esmorzant amb el pare del nuvi, ens va explicar que la seva sogra havia mort i estava molt unida al nuvi, i ho va interpretar com que era ella, fent una aparició al casament).

I resto en stand by perquè ara no puc seguir escrivint.