water falls

Ignasi, si et poses així al carro de la compra és possible que caiguis i et fagis mal. No creus que és millor baixar?

I clar, com les mares ho saben tot fins a l’adolescència, l’ignasi rellisca i es pica el nas contra el suposat volant del carro (i això que no estavem jugant als rallyes)

Un cop sec al nas, això ha de fa mal, i comença a plorar i l’agafo en braços i llavors com sempre té una flor al cul, una depenenta ve amb dos gots de minifuets de campofrío molt colorits i li regala (a l’alícia també, tot i que a ella no li ha calgut fer-se mal)

i quan arribem a casa arriba el “mama vull aigua siusplau” i li facilito l’ampolla d’aigua que “mama ja la obro jo”, i “ignasi, millor agafa un got, si vols pots estrenar el nou”, “ja sé beure sense que em caigui” i la mama amb la seva absurda fe cega que té en general amb tot, veu com l’aigua cau a tot arreu menys a la boca de l’Ignasi.

Dr Bassas

Fa dies que l’Alícia es queixa de prurit interdigital als peus..

Amor té pinta de fongs..

I avui a la tarda hem anat al dermatòleg, com han trigat una miqueta hem mirat un llibre súperwai de “azulejos” con historia.. com han seguit trigant una mica més hem obert un altre súpercolorit d’ocells de Colòmbia i ja que hi havia una matrusca i ens ha donat temps, he intentat desmuntar-la, però com grinyolava moltíssim,(com quan escrius amb guix a la pissarra i ressona tan fort i fastidiós que el vols arrencar l’oida) al tercer intent l’Alícia m’ha demanat que parés (per vergonya aliena).

Quan hem jugant a paraules amb dos noms com cara- col, col i flor, azul -lejos… ens han fet passar, enguany el Dr se m’ha quedat mirant, m’ha preguntat:

  • Ets la seva mare?
  • Si (no he fet cap comentari àcid)
  • Pensava que eres la seva germana gran. (és lo wai de dur la mascareta, no s’em veuen les línees d’expressió).
  • No és que jo sigui jove, és que l’Alícia ja és molt gran,

Però vale, cada any em fa més il.lusió que m’ho preguntin, que ara ja sóc una sra infermera, amb plaça a un hospital de tercer nivell, que ja he avaluat a infermeres en pràctiques, format equips de còvid i conegut el significat de la paraula cansament.

La foto és d’avui, els dimecres, a la sortida del cole, apareixen els peques amb una peça de fruita, jo tornava de dinar amb el Víctor, i he baixat a lesseps, he canviat de camí i m’he trobat la classe de l’Alícia tornant de piscina, m’ha fet molta il.lu veure-la de lluny i observar com interactuava amb els seus companys de classe. Òbviament l’he anat a saludar i he deixat que entrès al cole per recollir-la en tres minuts.

Després hem anat a buscar a l’Ignasi, mentres l’esperàvem ( inteval de temps de 43 s) ha vingut una nena super mona de sisè a explicar-me com li havia anat la prova d’anglès de competències bàsiques, una mare m’ha dut un mantell de paper que tenia per casa per la festa de cumple de l’Ignasi i ha aparegut una altra mare per preguntar-me com estava el Robert (ahir el van operar d’apendicitis). He pensat que semblava Sant Pau, quan se’m posen a parlar tots els pacients a l’hora, o a casa quan es barallen per explicar-me algo o fer-me preguntes. Però, m’ha semblat meravellós la interacció que he assolit amb persones tan dispars.

A tot això, m’ha semblat molt graciós que com a berenar tinguessin tomàquets cherry!

Sr. Brau Gou

Hoy me he cortado mientras sacaba del plástico un cuchillo de cerámica. Previo, he advertido a los niños: “nens haureu d’anar amb compte amb aquest ganivet..”No me he cortado con el cuchillo, me he cortado con el envoltorio, me he reído sola pensando en lo gracioso del evento.

Me he puesto una tan merecida como dramática tirita y nos hemos sentado en el sofá.

  • Mami, què llegeixes? Qui és la Carmen? On és Mairena?

Reconozco ser de aquellas personas que escasean de cultura general pero brillante en la subcultura, por ejemplo si me preguntan quiénes eran los aliados en la 2ª Guerra Mundial tengo que realizar la norma mnemotécnica de Ro-ber-to (Roma, Berlín, Tokio) para descartar los Aliados, un acrónimo del Eje. Y apunto que éste, fue el nombre común de niños más popular durante ese periodo en Italia. Esta información se la debo a mi Nonnino.

Estaba con Víctor en la Bonneimaison , él, ojeando libros de historias de Barcelona que treataba de calles antiguas desaparecidas físicamente, aparentementr absorto, concentrado en los parajes de cada página.

A menudo me lo quedo mirando como si fuera un desconocido, (y él lo sabe) desde la distancia. Me fascina la curiosidad que tiene por todo, la pasión que transmite en aquello que le interesa. Las preguntas saltígradas insaciables, la capacidad de venderte algo que le entusiasma. De hecho, un día casi me convence de que subir en bicicleta una pendiente de 180 grados durante más de media hora como la del Port de la Mussara es maravilloso. A mi, la reina de las bajadas y archienemiga de cualquier subida y sobreesfuerzo físico.

Todo esto venía a que mientras él estaba imperturbable ante cualquier estímulo ajeno a las páginas en blanco y negro, yo estaba sobre estimulada ante los miles de libros que nos rodeaban, y de pronto un título ha descartado todos los demás. A parte del fucsia de la portada, claro.

Solo empezarlo a leer, me doy cuenta de la gran responsabilidad de Carlota Juncosa, la escritora y dibujante, al meterse en ese proyecto y facilitarnos un granito de arena de la vida de Carmen y hacerlo a modo periodista/colega del personaje.

Carmen de Mairena, yo la voté cuando se presentó al CORI, fui a ver FBI, la admiré un día que me crucé con ella delante de la Pedrera, y pensaba que había tenido una vida plena, cuando en realidad fue una luchadora, (siempre se habla bien de los muertos, sabemos que ha estado metida en percales oscuros y sucios)y creo que un ser muy valiente que ha abierto el camino a la transexualidad de muchas personas… Carmen de Mairena, una vida trepidante por detrás y por delante

Què fem avui?

  • Vestiu-vos! que marxem a fer una petita excursió!
  • No volem sortir de casa, ha plogut i ens volem quedar jugant..

…Ja em conec com acaben aquests matins, amb plors per no voler tornar a casa després de la súper aventura. A vegades és molt necessari sortir a buscar fulles, veure bichus fora del pis, trobar pedres amb formes gracioses i sobretot deixar-les a la meva moltxilla in eternum perquè les puguis carregar feliçment.

  • Agafo galetes de xocolata i ens les menjarem un cop estiguem d’excursió.

Després de fer-los triar com arribar a vallvidrera si per vilajoana o pel pantà, sabent que el camí de l’aigua sempre guanya, comencem a especular sobre com seria pujar per la mina de grott, seguim pel camí del pantà, baixem i toquem l’aigua i pugem de nou al camí a moure les branques dels ametllers pel plaer de ser tocats per la pluja de pètals.

Vam fer i desfer una petita pressa a la font que hi ha a la corba, vam esquivar gossos i quan vam arribar a vallvidrera, com havia plogut no hi havia nens als parc, així que tot per nosaltres! I quan van començar a caure gotes del cel, ens vam ficar dins de la caseta de pissarra a escriure i dibuixar amb els guixos que l’Alícia havia agafat per si un cas. Quan va apretar la pluja vam agafar el baixador d vallvidriera que tant ens fascina a tots tres.

Manuel Fernández Márquez

– Mami volem anar al parc que té uns tobogans, que està a prop del mar, que és de súperaventures i que està molt lluny!

– Ummm, lluny Escòcia o lluny DIagonal Mar/ Fòrum?

– Al Fòrum!

– Però amb transport públic està molt lluny! Venga va, aigua, pa, fuet i targetes transport, equip bàsic de súpervivència…

Després d’infinita estona al metro, on tothom fa servir l’smarphone aliè i distret a l’entorn, ens adonem que som a la L4 passant per l’estació abandonada de Correus, els nens conten les parades que resten per arribar i jo encara no sé on baixar.. Aquest trajecte sempre l’hem fet amb cotxe o el faig amb la bici.

És llavors quan la meva bufeta decideix no aguantar més, així que decideix la parada i acabem al WC del centre comercial. Entrem al lavabo de paral.lítics i mentres ens rentem les mans es dediquen a fer volar el paper higiènic amb el vent del secador.. Un cop deixem l’espai tal i com ens ha agradat trobar-lo sortim i ens perdem pels carrers buits d’ànima i ens topem amb el súper parc, no sé quanta estona passen jugant, però jo només sento que les tres xemeneies de Sant Adrià no coneixien als nens més curiosos que us podeu trobar…

Eo nens, voleu fer una petita excursió fins la platja!?

A vegades quan els pregunto, saben que no tenen opció a resposta, però saben que l’aventura valdrà la pena. I dos km i mig després, ja ens estem embrutant les sabates al meu toll preferit de davant de l’antic Badalona2. Aquest bassal quasi sempre hi és, està ubicat a un espai on es veuen perfectament reflexades les xemeneies i el cel ple de núvols grisos li donen el toc literari de misteri. Quan anem a les roques acabem esquivant una rata del tamany d’una cría d’elefant, mirant com postadolescents es fan fotos per l’instagram i el millor som sobretot feliços amb la visita sorpresa tan màgica com fugaç del dia!

Les Tres Xemeneies tan soviètiques també han format de protestes sindicals i el Manuel era un sr. sindicalista que va morir l’any 73, un 3 d’Abril, treballava per COPISA i formava part de CCOO, sindicat arxienemic del règim franquista, havia demanat millores laborals en temps, salari i baixes laborals i aquell matí va rebre un tret per part la guàrdia civil quan pretenia entrar a treballar amb tots els seus companys a treballar aleshores de fer-ho de cinc en cinc com se’ls exigia per part de la diracció de l’empresa. Físicament mai va veure la central tèrmica acabada de construir, perquè llavors, només existien dues xemeneies. La seva mort va derivar en vagues i tancaments a mode protesta a fàbriques molt importants i al seu enterrament van escriure-li una poesia on es deia que ” Murió por gritar”

“Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero. Pero no de cansancio, como morimos muchos. Pero no de accidente de trabajo, como seguimos muriendo. Pero no de hambre y de miedo, como quisieran que muriésemos. Murió por gritar que no quería morir por nada de eso. Murió por gritar “Yo soy yo y mis compañeros. Ese día murió Manuel Fernández Márquez, Obrero.

A dia d’avui, li han dedicat un carrer a Sant Adrià del Besós, tal i com diu el seu nét, un carrer normal i corrent per una persona normal i corrent.

Quan trenquin la màgia de l’espai i ho urbanitzin, li haurien de posar el seu nom al nou barri.

Continua llegint “Manuel Fernández Márquez”

Princesitas + dew!

La belleza recae en nuestro espíritu, nuestras ganas de reír incluso cuando necesitamos llorar, nuestro sueño perenne, nuestra visión dispar de la realidad. Apoyarnos y chincharnos, reirnos de “tú turno”, la complicidad que trasmite una sola mirada, saber que nada importante nos puede hundir, que nos podemos reír de todo menos de cuando nos cortan demasiado las puntas. Es precioso compartir el surrealismo de la vida con vosotras.

Espero pasar muchas vidas más, aunque por culpa de Elena me caiga de la bici.