Cubell per la neu

–  Anem a fer l’excursió curta, us ho prometo, avui anirem per l’altre costat del baixador.

Després d’un acusat alt i baix de la projecció del dia  que li ha acabat donant al trajecte en ferrocarril  el mateix gust d’una poma granny però que hem sapigut enmascarar jugant i sol.lucionant  el wordle fins que el tren s’ha aturat a la nostra parada hem começat l’aventura. Al baixar hem caminat  per caminets més trepitjats que les Rambles a l’Agost fins a arribar a Vil.la Joana, no m’esplaiaré  amb el contingut de l’edifici, només dir  que jo estava fascinada amb cada element que m’envoltava i això implicava la reducció d’ una bona estona d’estar recollint minerals, pals i altres materials sensibles a presentar el reconeixement i admiració d’una persona de sis anys.

En un moment donat, mirant per la finestra adverteixo als nens:

  • Mireu com cauen els pètals blancs dels arbres mentre es veu de fons la Muntanya de Montserrat..
  • Mami és neu..
  • Si clar, la típica neu primaveral-
  • Mami, és NEU..

I quan sortim, seguim el trajecte, plovisqueja, estem sols pel parc natural, fonts, rierols, tot molt bucòlic, us esteu portant molt bé fins que l’Ignasi decideix estar carregat al 100% i vol pujar al Tibidabo. Jo estaria encantada de fer-ho però l’Alícia està cansada de l’excursió d’ahir així que pactem fer el trajecte pactat, i com no comencen els plors per part del portador oficial de la galleda. Recondueixo verbalment sense efectivitat així que faig servir la tècnica d’omissió de cas amb el mateix resultat, és quan per sort trobem una font (Sant Ramón) i ens aturem a escolta la pluja i el degoteig de la font.

A l’últim tram, quan pugem les darreres escales que porten a  l’asfalt de Vallvidrera començar a caure aiguaneu i quan arribem a les escales que condueixen al funicular i neva amb lleugera intensitat us pregunto:

  • Us apunteu a pujar els esglaons corrents? És que vull contar-los i comprovar la meva salut cardíaca segons l’estudi.

i pillem el funicular que tant ens agrada en menys de mitja hora estem asseguts al sofà mirant un capítol qualsevol de Henry Danger. He decidit que de moment a casa s’elimina Netflix, HBO, Disney i qualsevol plataforma digital en la que puguis triar què veure, per evitar discussions, per que aprengueu a tolerar l’espera, per a que sigueu conscients del que esteu veient i no que pareu de   canviar constantment les sèries i qui s’avorreixi que utilitzi l’enginy per deixar de fer-ho.

Sant Peter’s

Avui m’han de dur el moble de la tele, miro la plana web on es fa el seguiment i no consta que la fàbrica l’hagi entregat al repartidor. Plovisqueja, però vull fer el rècord de l’excursió de Sant Cugat, així que nens al cole, metro a Mundet i començo a caminar. Hi ha un ametller que és un espectacle i sempre que el veig m’entren ganes de plantar un estudi en aquell tros de camí i posar-me a llegir o escriure. Em trobo pel camí a quatre ciclistes i dos senyors jubilats. A les 12:30 ja sóc a Barcelona després d’haver anat al mercat de la plaça Octavià. Durant tot el trajecte he mirat de forma compulsiva l’estat del meu paquet i segueix sense enviar. Resto a casa esperant per si arriba el meu moble.

I per la tarda toca anar a posar la vacuna de l’Alícia, anem a l’escola industrial i pel camí l’Ignasi té caca, parem a un bar, i mentre fa les seves coses, i llavors em truca un mòbil que evidentment és el repartidor, li dic que no seré a casa fins quarts de set i em diu que m’ho ha de dur ja, així que truco a la Gemma que no m’agafa el telèfon ( la gemma ara viu a tres minuts en línea recta de casa meva) però no l’agafa, així que contacto amb la seva parella, i em diu que està al gym. Li demano que si em pot fer el favor de recollir el paquet, accepta i truco de nou al repartidor per indicar-li la nova adreça. Somric quan recordo el comentari que li ha fet al grup de whats up quan ella ha dit que venia amb bici:

-Jara, tenim parking de bicis a casa..

I ella s’ha pensat que vivíem a un edifici amb piscina comunitària i gimnàs. Jo m’he encarregat de desmentir-ho i dir-li que és el “cuarto dels comptadors”.

I arribem al centre de vacunació massiva, punxen a la princesa, ens quedem 13 minuts dibuixant i cantant i marxem a buscar un merescut berenar extra i quatre coses més pel sopar d’aquest vespre.

Pillem el bus, és un d’aquells articulats que té una plataforma circular al mig que es mou

-mami podem anar al mig? ens agafem molt fort i no caurem!

Arribant al barri, abans de pujar la compra a casa ens trobem al nostre carrer a dos nens del cole jugant a pilota, us pregunten si voleu jugar i òbviament dieu que si, pujo les bosses, aviso a l’Iker que vaig a buscar el moble i a la mare dels nens de que surto 7 minuts a buscar un paquet i que si es podien quedar sota la seva custòdia, i allà es queden, a un carrer peatonal, feliçment fent cops de pilota.

L’Iker m’acompanya a dur el moble fins a casa i des de la finestra aviso als nens que a les vuit a sopar.

I poc després arriben la Gemma, la Jara i el Víctor i fem un sopar on surt el tema de conversa de que l’Íker, que es el futur marit de la Gemma anava al Sant Peter’s i jo els explico que la mare d’un amic era profe d’allà li preguntem a ell i ens diu que era la seva professora de castellà i jo començo a riure, perquè a ella, l’he sentit parlar en català i en francès però mai en castellà.

I que el món és un mocador.