Adelante..

DSCF5578

Dia intens, ens llevem ben d’horeta i baixem al parc d’Allada Vermell, a veure, el jardí del palau Robert, no és un parc, l’interior de pati d’eixample joan Miró, té un passe, però em satura perquè per pujar a un gronxador haurien de posar un màquina de tiquets amb números com a la peixateria, a més, al born sempre aprenem paraules en qualsevol idioma que no sigui català. A l’arribar-hi hi ha una nena anglesa, una francesa i un argentí, no. no és un acudit. L’Alícia omet l’existència de les nenetes i va amb el futur charlatan, passada mitja hora, tots dos han passat d’estirar-se els cabells, haver-se esgarrapat, empentat per pujar al tobogan i omplert de sorra a jugar amigablement. Llavors l’Alícia decideix que ja és hora de marxar i diu:

– ja està.

Agafat el cotxet i es dirigeix cap a la porta de sortida dient adéu a tothom.

Apunto que durant les picabaralletes li he deixat molt clar que no  m’agrada que burxi a cap nen/a i que estic disgustada amb la seva actitud, que no es mereix cap premi.. ( Quan arribem al caprabo de Casp, sí el mateix on fa un mes una senyora molt maca em va preguntar si la nena era meva, i que li semblava massa jove per haver-ne tingut una.  La mateixa persona que donava classes de biologia a batxillerat, que era l’esposa del Dr Ariza, el que ens feia les revisions mèdiques amb l’Amado.. A la qual li vaig dir

– Magda, no ens coneixem perquè no vaig agafar la via de biologia, tinc l’edat del teu fill mitjà amb el qual  vaig compartir classe a sisè de primària i quart d’E.S.O ( vaig omitir la informació pertinent a que havíem estat novietes i que havia estat monitora de la seva filla Clara).  Records a la família..

I a la caixa la nena li somriu al caixer i aquest li regala una carmanyola i unes ulleres de sol ( que guai, penso.. tenint en compte l’actitut al parc..) Llavors l’Oscar m’escriu un whats upp, en mitja hora es passen per casa la Glòria i ell. 

Arribem just in time i anem a la Vinçon,  on tot ho pots tocar i res has de comprar, jo crec que l’Alíca s’ho pren al peu de la lletra, es puja a una bicicleta i per fer-la baixar quasi li haig de prometre que la faré del bicing quan arribem a casa..

Pugem a la terrassa, des d’allà és veu la casa Milà d’esquenes, és un espai que sembla un Oasi, em recorda molt a l’interior de l’Hotel Mandarín, el silenci, la frescor, l’espai i els edificis del voltant. La nena va collint floretes i fulles fins que arriba un altre chinchi, Tom, anglès, li marca el territori de forma subtil i marxem. Quan l’Oscar

Anem a casa, dinem, siesta, berenar, em cau el iogurt a sobre i canvio la peça de roba que combinava amb el pantalons de l’estiu, lluny de senti vergonya de la fila que faig… i anem a veure de sorpresa al iaio felip que dijous a la tarda li toca treballar, ja sabeu, banca.. Feia  tant que no feia el tram de la Diagonal des de Balmes fins a Francesc Macià que em sorprèn la debastació de la crisis.. quantes botigues han tancat! Em trobo a una expacient tlp, que aparentment li fa il.lusió  veurem i li fa festetes a la nena.

Bé, hi arribem, em trobo la persiana tancada i el sr Sánchez de fons, concentradíssim, pico al vidre ( hi ha una mena de persiana que dificulta reconéixer qui t’està molestant), m’ignora, torno a picar, i llavors dirigeix la seva mirada cap a mi, una mirada de saturació, de ” no veus que està la persiana baixada?”, “quina part de tancat no entens?”, Em veig tan reflexada davant d’aquesta reacció que em poso a riure, em reconeix i inclús s’alegra. Mare meva, si bbva adelante és l’eslògan..no s’ho té gaire après. Està enfeinadíssim fent una hipoteca, però sempre hi ha una estoneta per la súperneta i per mi! Ens fa quatre regalets i marxem cap a casa. Jo amb una motxill nova i l’Alícia amb l’envàs de fer bombolles. Anem cantant la cançò de la castanyera i ella va caminant sense queixar-se, ens creuem amb un paio de tv3 que em cau fatal, Oscar Dalmau.. I per la diagonal, carrer súperagradable per passejar, l’Alícia decideix que no vol caminar més, l’agafo amb braços i just ens trobem a l’Àlex,  llavors em ve al cap la frase mítica d’un bon amic, que sempre que es trobava algú que feia temps que no veia anava amb una fila..i pensava(y yo con estos pelos), uf, feia tant de temps que no hi parlava que inclús havia oblidat el timbre de veu i per variar l’Alícia fa la seva cara de poker de quan interrompeixen la marxa, poc després arrivem a casa, el papa no hi és.. quins horaris més eterns, sort que jo treballo a caps de setmana.. Anem al súper de nou, però al de córsega,  al matí m’he deixat de comprar la llet fresca, i la caixera li diu cosetes a l’Alícia, que com està seria, la mira amb la seva cara de ” no em parlis, que m’han ficat al cotxet”.

Un cop a casa, comença la batalla amb dels raviolis, guanya el terra..així que una dutxeta abans de dormir no li anirà malament.. i encara em queden dues horetes de uoc..

 

 

Diclofenaco

image

Ahir estava sopant amb el Robert i parlàvem sobre una enquesta de mercat que li faran dilluns.

– Escolta Clara, a l’Hospital teniu voltaren?
– No, tenim diclofenaco.
– Amb diclofenaco et refereixes a una exageració com espinaca?
– ??? Espinaca és una exageració d’espina?
– Noooo, d’espinaca no, d’aspirina= aspirinaca..
– JAJAJAJAJA, no pas, és el principi actiu del voltaren!!

galetes maria

sabeu que una persona  pot tornar a l’estats de consciència durant una operació?
es diu despertar intraoperatorio.. buf..no m’agradaria trobar-me en situació!
Si em passa, vull enrecordar-me d’aquest dibuix! son dues galetes maria que si es juntes amb el patís de xocolata formen una oreo..
crec que vaig a dormir

reflexión nocturna

Es raro, si más no desconcertante, a menudo me planteo la posibilidad de que tengo una necesidad imperativa de saber más de la cuenta, personas que os rodean, son ajenas a mi, sin embargo sé de ellas, si las veo por la calle soy capaz de reconocerlas e inclusp sacar un tema de conversación medianamente relacionado con sus vidas. Alguna vez me habréis llamado la atención por hacerlo, pero es algo que me supera.
También suelo pensar en persona que tendrían que haber caído hace tiempo en el olvido, aquéllas, que si  no las buscas no reaparecen de nuevo jamás en tu día a día, me planteo qué deben hacer, con quién deben estar.. cuando me silban los oídos sé que son ellas las que piensan en mi (parece un comentario sacado de Phoebe de Friends…)pero es así. Para conocer una persona se necesitan pocos minutos pero para olvidarla se necesita toda una vida (esto es plagio).
Respecto a las personas más cercanas a mi, me plantean cada día nuevas maneras de ver la vida, a veces tengo la sensación de que sin ellas el mundo me caería a los pies, pero otras veces, los típicos días en que te despiertas con ganas de autismo, te alegras que no ser la única persona que les hace falta, pues, esos días el caracter minuto a minuto se convierte en una masa irritable que suele terminar en malestar generalizado.
En realidad no sé a que han venido estas lineas, pero agradezco a todos/as cada segundo compartido.
No dejéis de pensar en mi pues, sabed que de vez en cuando y constantemente, tengo a alguien en mente.
 
 

Benvinguts a la república independent del meu món

Drawn.Together.101.Hot Tub.avi - 00000.jpg
Quants cops m’hauran dit princesa?
Quants cops m’hauran fet sentir com a tal?
Perquè per molt que passin els anys ens segueix fent tanta il.lusió aquest apelatiu? quan era chiqui, em sentia super feliç quan el meu pare pronunciava aquesta paraula refereint-se a mi, em sentia la persona més especial del món. Tot estava ple de papallones, flors i fins i tot queien petals de roses des del cel, clar, les princeses vivien a castells, tenien un príncep que riute tu de com canta el bisbal, per no parlar de totes les atencions que rebien. Fins aquí senten que m’agradés.. però.. i ara, ara ja no sóc la princesa del meu pare, ara ja tinc príncep, però em falta el castell i el carro! Ummm, i el caràcter dolç també! Ah! segueixo sent una princesa per a uns quants així que…