Musarañismo

  • Mami, moltes gràcies per venir-me a veure demà a la piscina sense dormir! ets la millor!

Amb aquesta frase tan persuasiva perpetuava la  guerra freda amb el meu ja acceptat com arxienemic: el llit.

I arribo a casa després d’una nit distreta a l’hospital, preparem lal motxilla de piscina..

-Alícia, SOBRETOT PENSA EN AGAFAR LA MOTXILLA abans d’anar cap a la piscina. Que tu i jo tenim el cap a 20 llocs diferents i se’t pot passar.

-Sí mami, l’agafaré tota l’estona a classe i així segur que no me n’oblido. (Apunto que un dia no va poder nedar perquè es va deixar la motxilla a classe),  i com a bona mare pesada,  li recordo cada dilluns que hi pensi abans de sortir del cole, per molt que al seu món de les musaranyes l’absorveixin els unicornis de tres ales i purpurina, els arbres amb fuets i les fonts amb cocacola sense cafeïna). Esmorzen, es canvien, es renten les dents, muntem motxilles, ens pentinem, posem sabates, agafem l’ascensor…un cop a l’ascensor..

  • Alícia amor, on ve la mama avui?
  • A veure’m nedar a la piscina.
  • i on és la motxilla?
  • ui!

I quan parem de riure, i pugem a buscar la motxilla,  baixem cap al cole amb la bici fucsia de l’Ignasi, i la mal deixa tirada a terra del pàrquing de bicis que hi ha entre l’església i l’escola, de fet la deixa com si hagués derrapat a vuitanta per hora a una corba i haguès sortit volant. Penso: els deixo al cole i la lligo,  és a dir, en cinc minuts tornaré i no hi ha risc de que ens la la robin, tot i que la bici de l’Ignasi és molt codiciada.

Entrem al cole, petons per tots, us estimo molt, porteu-vos bé i feu cas de les profes, de les monitores i del vostre instint.

I llavors, quan tinc un peu fora el Hall de l’escola,  uns pares em proposen a anar a esmorzar, fins un quart d’onze no comença piscina, tenim temps de sobres.

Entrem a un bar, xerrem, i comença la tanda dels pipis, jo estic en aquell estat d’hipomania més agreujat de lo habitual, van tres mares abans que jo.

La Sílvia, amb la seva dolça veu, amb un castellà fonèticament tan perfecte que al seu costat Cervantes és un aprenent de la llengua, és  la primera en anar, al sortir diu:

  • Qué gracioso, en la puerta de dentro del WC pone: Hoy estás más guapa que una sardina! (A dia d’avui encara no li pillo del gràcia.)

Va l’Àngels, va l’Aida i em toca a mi. Mentres estic al WC pensat en Lisboa i les sardines, penso, què deu posar a la porta del costat, al WC d’homes on només ens separa un tabic de mig pam?

Així que surto, obro la porta de l’altre costat del tabic i veig l’altre missatge.

  • Ualaa! os habéis fijado que  la puerta del baño  de hombres  se abre hacia dentro y la de mujeres  hacia fuera?
  • Clara, para qué abres la puerta del baño de hombres..
  • Pues para ver el mensaje! Aida em deixes pintallavis vermell o cirera porfi?

Con lo que salimos las cuatro a la piscina con los labios más bonitos que un pulpo..

I quan sortim de la meravellosa demostració de les nostres petites sirenes, ens quedem una  estona més petant  la xerrada puju a casa i em poso a dormir,unes quatre hores reglamentàries i… sona l’alarma, em vesteixo en menys del que trigues en llegir aquesta frase, m’enduc les galetes per engollir algo de camí al cole, un fuet, pa i unes maduixes i m’enrecordo de la bici, que hem deixat fa set hores tirada com si l’haguèssim deixat a la cuneta d’una carretera secundària.

Quan arribo al cole, no només hi és, si no que algú l’ha deixat perfectament col.locada i simulant que  està lligada.

 

– Mami, què hi ha per berenar?
– Maduixes i/o entrepà de fuet

-Tenen sucre o nata? Perquè saps que si no no m’agraden.

– Ummm, no, però de camí al parc farem la OPERACIÓ SUCRE.

I quan passem per davant del buenas migas, l’Alícia diu:

-Mami, perquè no entres a demanar sucre?

  • Entra tú, és molt fàcil. Has de dir (entonació del súper famos troy mcclure dels simpsons) amb un somriure i obrint el tupper de maduixes tallades: Hola! Sóc l’Alícia Peich, entre d’altres coses em coneixereu per menjar-me la vostra exquisita mermelada de llimona a cullerares mentres la mama fa la cua del cafè. Podeu posar una mica de sucre a les maduixes?
  • Calla mama! No vull!  Perquè no entres tu i demanes un sobre de sucre aquí o a qualsevol cafeteria?
  • Perquè llavors la OPERACIÓ SUCRE perd la gràcia.

I caminem direcció diagonal/pau claris, cap al parc que anem algunes tardes, són parcs d’interior d’illes de l’Eixample, tots amb noms femenins. En aquest cas, Laura Albéniz,  i en tant que no hem aconseguit cap sobre de sucre, entem al Fornet, no vull cafè, però volem sucre. De sobte l’Alícia em diu:

  • Mami en aquella safata hi ha dos paquets de sucre. He superat la operació sucreee!

Així que els agafem, entrem al parque i es posen a berenar. L’ignasi l’entrepà perque no vol maduixes.

– Però jo volia xocolata mama!

– Ja vida, però Ignasi, la xocolata no pot ser cada dia.

Passa una bona estona, juguem, i de sobte l’Ignasi es paral.litza, ha vist dos nens de la seva edat menjant galetes de xocolata. de XO-CO-LA-TA!

I trenca a plorar suplicant-me galetes de xocolata, el limito dient-li que la mama li ha portat pa amb fuet, maduixes i sucre. Però segueix plorant, desconsoladament, demanant amb els ulls i els plors que cedeixi a la seva petició.

  • Farem una cosa, si vols una  galeta de xocolata, hauràs d’anar a la mama d’aquests nens i li hauràs de demanar tu solet, i sobretot li demanaràs siusplau i li donaras les gràcies
  • No, tu mama!
  • No amor, jo tinc fuet i maduixes, si realment vols les galetes, li demanes a la mama Artiach.

Així que el pobre, amb lo extremadament vergonyós que és, es dirigeix a la mama, i passat un minut per recórrer dos metres, es queda mirant a aquella mama i aconsegueix la seva galeta. No pot estar més content!

 

 

 

 

 

 

El meu amic Mag

Un dia d’Agost qualsevol, o segurament principis de setembre, d’aquells que és cap de setmana i els nens estan al poble, m’envies un missatge: has de preparar una sessió per un esdeveniment d’innovació farmacèutica que es durà a terme a mig plaç i vols una mica d’ajuda.

A mi m’estusiasma participar i donar idees en general en tots els camps.

Recordo que estem al sofà de casa, amb els 10 correctes d’administració de medicació, aprenc terminologia nova, i aconsegueixes que desde llavors cada cop que administro una unidosi em fixi en  la data de caducitat.

I passats quatre mesos vinc al congrès,  som a una sala a HUVH, escoltant a un ingenier del clínic les formes d’innovar que ha trobat, em sento privilegiada d’estar a un camp proper al meu però no específicament d’infermeria, sinó de farmàcia. Sigui el que sigui algo aprendré.

Després de dues hores a la sala d’actes,  ens dividim en grups i de sobte em trobo a una petita aula, en un grupet, amb tu de portaveu i d’organitzador i com sempre, el meu cap va de viatge mentres vaig escoltant les veus en off de tothom (són reals) i   torno al curs 95/96, estàs igual. Veig aquell nen tímid, que somreia, que treia bones notes i jugava a handbol, amb el qual no vaig tornar a parlar fins la boda del Morlans i la Mireia al 2013.

Reconec que retrobar-lo va ser com trobar un tresor, podem compartir tot lo bo, i tot lo dolent i  entre moltes d’altres coses, mantenim un humor molt semblant, tot i que ell es capaç de contenir-se les bromes quan s’escau i jo en general no. Un dels dos belgues de la meva vida i …segueixo divagant una bona estona, em fixo en lo bé que et desenvolupes dirigint un grup. Somric, estic molt orgullosa dels teus mèrits personals.

I sí, a part de ser adjunt de farmàcia d’un hospital de referència, ets mag, futbolista, pianista i el no nòvio de la Laura.

Antena tv

Esta es de aquellas historias, que te parecerá graciosa cuando seas mayor.  Nuestras aventuras de “pobres”.

Hubo una época en que las televisiones funcionaban con una antena en la parte superior,no exitían los mandos, tenías que levantarte del sofá a tocar los botones para cambiar de canal.(sobretodo cuando eras la pequeña de la casa)

Hacía apenas dos semanas que estábamos de inquilinos en el piso de la calle Bonavista, calle con ese nombre porque antes de que se realizaran tantos rascacielos y tantos edificios Eixamplenses, se podía divisar desde allá hasta el mar, de allí el nombre. Y yo sabiendo esta anécdota, era incapaz de conciliar el sueño sabiendo  que teníamos la prohibición del propietario del edifico de subir a la azotea. prrrf, prohibiciones..

Sí Alícia, vivimos dos semanas sin televisión,  y tú te diste cuenta, porque un día  fuimos a IKEA y con tus dos añitos exclamaste con gran devoción:

  • mamaaaa! a aquesta casa tan gran tenen teleeee!

La cosa está en que yo tenía vacaciones,  volvíamos de la guarde a las tres de la tarde  , el papa (estaba claro que siempre ha sido el más prudente,  más  “pies juntillero” y tolerante a los límites), trabajaba.. y lo  más importante, picaron al timbre dos operarios que necesitaban que les abriera para subir a la azotea, ese espacio  tantas veces proyectado en mi cabeza, en el que según mi basta imaginación,  podías ver a vista de pájaro (actualmente a vista de google maps satélite ) hasta las chimeneas de la casa Milà. Sí estaba cerrado a cal y canto, pero éllos tenian  a su disposición la llave porque el propietario se la había facilitado para que arreglaran el tema de la tele y que funcionara como en el resto del primer mundo.

Así que hablé con ellos, y tras cruzar un par de frases, cedieron a dejarla abierta.. tu y yo bajamos corriendo al chino de  debajo de casa y compramos una piscina (la que ahora está A Can Jombo) y una galleda.

No teníamos ascensor.

Cuando se fueron los amables operarios, subimos los dos pisos la piscina, la inflé con mi capacidad respiratoria de  nadadora olímpica. Todo el Sol de Julio para nosotras en nuestro oasis privado, con unas maravillosas vistas al ático de enfrente… qué decepción…

Y, volvimos a bajar, ( a tu edad no podía dejarte solita ni arriba ni abajo) subimos la galleda llena de agua junto a una garrafa, volvimos a bajar a repetir la misma operación y subimos a la piscina!!

Era nuestro secreto,  lo mantuvimos tres semanas, en las cuales subíamos y bajamos garrafas y galledas casi cada tarde con el añadido que de en el  ático vivía el hijo del propietario y si se enteraba se nos caía el pelo. Momentazo arriesgado! Se nota wue en verdad soy barriobajera.

Un año después, cambiamos de piso.

Y, cuando pasabamos de nuevo por Bonavista, parabas en el portal y siempre decías..

. Mamaaa! la casa de la psicinaaaa!

La misma piscina que ese mismo septiembre Oscar llenó en el salón de casa.

Primarios

Le estoy administrando a un paciente lisboeta cinco gotas d rivotril. Es de color azúl porque hubo una época en que era transparente y se usaba en las discotecas para camuflar en las bebidas y sedar a la gente.

– yo no quiero tomar algo azúl, yo soy del sporting de lisboa y la equipación es verde..

Cojo aire, en serio, no me voy a pelear con nadie por algo tan estúpido como el futbol..

– vale, si es verde lo quieres?

– claro, no hay problema

 

– elige, zumo de naranja o de melocotón?

-????… naranja.

Mezclo un chorrito de zumo que es amarillo con la medicación y se convierte en verde. Sonríe y se lo toma.

– Menos mal que no eres del Benfica.

DSC_1583

 

 

Usando mi celda galvánica.

Digamos que es Agosto, y que estamos en Oban , Escocia. La  temperatura  estimada 16ºC, la real 11-12ºC, llueve,hace sol, llueve, niebla, sol, lluvia, lluvia.. Juro que mi primera compra en el país galeico ha sido un anorack.

Ains..El clima Atlántico.. aquí pasaremos 2 noches,  teniendo en cuenta la facilidad para ensuciar la ropa que tenemos en casa, es importante encontrar lavadoras y en el apartamento hay , pero qué hacemos para tender si :

  1.  No hay tendedero (con lo que me pregunto..porqué hay pinzas??)
  2.   Las condiciones climatológicas no son las óptimas..

A ver, que venimos de E.S.O. que mientras los profesores se empeñaban en que aprendieramos  la LEY de OHM , yo me dedicaba a hacer Cálculo de  Boole en las hojas sobrantes se papel isométrico, si, con los potenciales, los conductores y la intensidad de la corriente. (Por si no lo sabéis boole fue el precursor de las bases del funcionamiento de los motores de búsqueda modernos, como GOOGLE)

Estas cosas tienen solución, a ver la lógica de las proposiciones según los fundamentos básicos de Boole.. .

– Toda la ropa se seca en un ambiente seco

– Dentro del apartameto el ambiente está seco

– La ropa se seca dentro del apartamento.

Con lo que me encuentro en la cocina recogiendo los platos de la cena, los peques ya duermen …yo posiblemente, en vez de estar pensando en solventar el tema esté cantando una canción  de algún anuncio, como el de play d’Oh.. nananananananana! play d¡oh! play d’oh! https://www.youtube.com/watch?v=V_EFwbb8Vts ..   y de pronto veo ese maravilloso film transparente, impermeable, tan resistente que por mucho que lo intentes si no tienes una buena hoja de bisturí  sabes que es imposible  de cortar. Existe algo más acurado, tan elástico y fácil de colocar?

Así que muevo un poco los muebles del salón y la lámpara, engancho el film, lo estiro  ..et voilà

  •  Mira robert! Som molt gitanos oi?