Pedres pel pessebre

Una tarda qualsevol, baixant a buscar pedretes d’aquelles que en els seus origens van ser vidres d’ampolla o rajoles de cuina, erosionades pels moviments inspiradors i expiradors de les onades i la suau espiració de l’aire. mentre juguem a provocar que l’aigua del mar ens pugui tocar.

Alícia:

Però mama, perquè no li posem molsa?

perquè una morsa pesa uns 1000kg i no ens deixarien entrar al metro

He dit molsa no morsa.

Tu què creus que és més bonic posar, un caminet de vidre reciclat amb la brillantor del tresor dels dels goonies o robar-li la casa a una família de bitxets invertebrats?

Icària, icària

Icària, Icària.

El miércoles bajé a Xavier Benguerel, la última vez que había pisado esa biblioteca tenía 17 años, En toda Barcelona no había ni un ejemplar libre de la novia gitana, miento, en esa estaba disponible.

Entré, el bibliotecario se me quedó mirando, supuse que era un ataque de autoreferencialidad, me dirigí a NMOL que es como está catalogado y lo adquirí. Cuando me decidí a entrar en la sección infantil, el bibliotecario me paró, me recomendó dos preciosos libros infantiles con los cuales había disfrutado mucho y me advirtió con su acentro francés que el Carmen Mola era muy violento. Supuso que vió mi aura de pamfilismo emocional.

La primera página se ensaña relatando un evento con un niño muy cruel. Me siento contrariada por lo que voy a decir pero no veo capaz a una mujer de poder relatar ni pensar algo así, es un relato escrito desde un prisma masculino. Investigo sobre la escritora, dicen que es profesora de instituto, que el nombre con el que firma los libros es un pseudónimo.. A ver que trabajar con adolescentes debe desquiciar pero no hasta tal punto. Me termino el libro, cinco días en los que le he robado a mi vida horas de sueño para leer. Al terminarlo me prometo que no seré tan cafre de leerme la segunda parte ( a las 7 h de esa promesa ya estaba en la biblioteca de Sant Gervasi adquiriendo el tomo).

Hoy al tener un pequeño descanso en el trabajo, abro como cada día “menéame”, es una página web cuyo contenido en noticias eclécticas acostumbra a casi saciar mi interés por lo que sucede más allá de la sombra de mis hijos y uno de los enunciados es ” La misteriosa Carmen Mola gana el premio planeta y resulta que eran tres hombres”. Siento la satisfacción y tranquilidad mental de que mi intuición haya sido real. Me parece muy grave que la testosterona genere tanta violencia y sobretodo usándose en manada.

Xavier Benguerel ganó el premio planeta hace 47 años, carmen mola, éste!

Ho heu fet possible

Un dia vaig rebre la notícia que l’Anna i la Raquel es casaven, òbviament estava entusiasmada! FESTA MAJOR!!!!

Amb el temps tenim tendència a veure menys a aquelles persones amb les que hem escrit pàgines de la nostra vida., ahir, a la boda, ho estava pensant quan em va venir al cap el primer cop que les vaig veure:

Anna Planas Roca: Curs 6è, Octubre 1995. Número 11 a la samarreta de bàsquet. Base. Cabell ros, ulls inquiets i intel.ligents, constitució fineta.., sentit de l’humor impecable, sap fer que els que som al seu voltant ens sentim còmodes, carismàtica i sempre amb aquell no sé què en el seu tarannà que la fan tan femenina com masculina cosa que sempre he cregut que li suma atractiu.

Gràcies a ella i a la seva entonació de nana Pembertoooon (s’ha de cantar amb el to de nana cocacolaaaa) porto des del crèdit de síntesi de segon d’ESO recordant qui va ser l’inventor de la Coca-cola, i poca broma, mai m’ha sortit al trivial però m’ha servit en alguna situació vital.

Raquel: 2012 mes ràndom abans de Maig. Estàvem fent un berenar a un local anomenat Demasié. Va ser la primera vegada que la vaig veure vaig pensar : m’encanta, i quina pell més maca!.

Amb tots els meus respectes i sent diplomàtica, l’Anna sempre li havia fet ombra a totes les seves antigues parelles i ara existia algú a la seva alçada, algú tan brillant com ella.

De fet, amb el temps, sempre que parlo de la Raquel dic que si fós lesbiana voldria una parella igual.

I uns quants anys després, ens trobem a prop de Berga celebrant que volen seguir juntes el mateix camí, demostrant respecte, simpatia, complicitat , desbordant frikisme, il.lusió, compartint humor, transmetent una energia que convida a creure en que és possible conviure amb algú més de molts anys sense voler colar-li cianur al plat . Jo només puc sentir admiració simpatia i sobretot el privilegi d’haver pogut assistir a un casament amb la faldilla de la iaia de la Queri, amb millor companyia impossible, perquè miro al meu voltant i em fascina veure al Pol ,un nen increïble que no tenia el plaer de conéixer amb al Kai, a la Lani, a l’Alícia, a l’Ignasi en plena simbiosi, formant part de la nostra evolució vital. Miro la Natàlia i l’Alberto i penso que són una parella preciosa (a part la Barris és pibonazo). M’agrada veure com gestiona la maternitat la Isa, per a i és tot un exemple a seguir o la manera en que la Maria está criant al seu fill, prenc nota activament,

L’amor entre la Queri i l’Alícia em deixa sovint sense paraules, em sento tant afortunada de que tinguin aquesta relació que per a mi és un regal.

PD: l’Alícia i jo ens volem quedar la Lani a casa.