Cala marsà!

Si sapiguès que algú t’ha dut per aquests indrets, segurament estaria molt enfadada per exposar-te a riscos, són “lugares en lo que has estado que mama no quiere saber” però, són les nostres aventures, caminem entre les roques, ens expliquem confidències, tu marques el camí que vols seguir i sobrepasses els teus límits i això et fa guanyar confiança. Ets increïble Ali!

Balneari de la puda

Clara, mañana por la mañana qué haces?..

Un balneari en decadència..mil espais retrataboes, graffittis que podrien estar a un museu però quan la candela i jo trobem les aigües termals no dubtem  ni un segon en capficar-nos  mentres el Manel aprofita a fer fotos.

És llavors quan venen dos nois, ens veuen i òbviament es posen vermells, no saben quina cara posar.. les dues petem a riure i comentem la jugada!

Que bonic és formar part d’aquesta família.

esbarzers abans de les mores

Ahir vaig decidir pujar al castell, feia un matí fresquet amb núvols i m’encanta el caminet. L’Alícia i la Candela van decidir quedar-se a casa del Manel fent el regal del cumple de la Zoe, em va semblar una gran idea perquè així l’Ignasi guanyava un matí de protagonisme.

L’ignasi volia agafar la bicicleta, Jo m’hi vaig negar, quan duguessim dos minuts pel camí de pedretes ja em visualitzava carregant la BH de l’any 84, que ha adoptat com a nou mitjà de transport, si fós per ell aniria a pixar amb la bici.

Ens canviem, crema solar, banyadors, barrets, entrepans, aigua i quan estem a punt de sortir les dues princeses decideixen que la meva idea és més atractiva que romandre a casa fent manualitats. El Manel ens pregunta si a la tornada ens ve de gust quedar-nos a dinar que farà arròs amb verdura i sèpia, no ha acabat d’anomenar el cefalópode que ja hem confirmat!

Pel camí al castell es trobem més gent que una tarda a les Rambles, fins que ens desviem per la bifurcació del camí del riu. El Sol està en batalla constant amb els núvols i quan la guanya tenim la sensació d’evaporar-nos. Aquí es on comencen els engrescadors missatges infantils de “vull tornar a casa”, “tinc molta calor”, “necessito una ombra”, ” jo volia la bici”, ” les meves cames no funcionen”.. I aquí és quan torno explicar que el meu pla inicial era arribar al castell i a excepció de l’Ignasi, la resta era lliure de triar que fer amb aquell bloc del dia. (bàsicament calleu la boca o ens aturem a l’ombra de qualsevol arbre i ens posem a repassar les taules de multiplicar)

Per sort o per accidents de la natura, el caminet està ple d’eixamplaments del riu que ens permeten anar mullant-nos les cames fins que arribem al salt de la bruixa, allà s’hi pot nedar. El problema és que per arribar hi ha un caminet estet ple d’esbarzers, que per tamany adult amb pantaló curt és dolorós, però per un nen tamany minion és un paisatge dantesc. Agafo a l’enano en braços, la pendent és bastant pronunciada, però com tots sabem, quan vas amb la mama no et pot passar res, així que li demostro que és veritat i quan el deixo a terra em trec les 4000 espinetes que m’he clavat..i això que només han estat 4 metres de processó. Ens capbussem, passem més de mitja hora allà, i el Robert, com a adult sensat, decideix fe retirada cap a casa. Vaaaja… igualment, si porta XI segles allà no vindrà d’una setmana a que hi torni a anar.

Si aprens quelcom amb els nens es que assoleixes el 40% dels plans previstos però guanyes un infinit % de paciènci, reinvenció i tolerància a la frustració.

I arribem just a l’hora de dinar, parem taula i el petit de la casa ha de muntar el seu drama personal en contra de totes les porqueries (segons ell) que el Manel ha barrejat amb l’arròs (bolets, pèsols i alguna verdureta més), si sapiguès escriure ja hauria redactat un Mein Kampf en contra de tot el menjar que no li agrada (que no és poc). Òbviament, es queda sense postres, i òbviament, quan no està mirant li passo els meus pèssols a l’Anna i surto a la terrassa a agafar aire sabent que si no em veu, pararà de plorar i de suplicar que li treguin aquell plat del davant. Sap que amb el menjar a casa jo sóc el ” poli bueno”, que si per mi fós, amb dues cullerades més ja podria menjar-se el gelat, però avui guanya l’autoritat del papa, que no està per romanços. Quan estic a punt de tornar a entrar el Manel em diu, mejor quédate fuera..jaja. Però entro, li retiro el plat, no hi ha gelat, és tot.

I anem cap a casa, a recollir una mica abans de que vinguin els avis quan em creuo amb la germana de l’Anna que ha vingut de visita sorpresa, li dic que en mitja hora sortim d’excursió i passem la tarda de passeig sota la pluja, tres de dones tan diferents que formem un gran equilibri i ens retroalimentem d’anecdòtes del dia a dia que francament ens fan passar una bona estona amb un somriure d’orella a orella.