Sant Peter’s

Avui m’han de dur el moble de la tele, miro la plana web on es fa el seguiment i no consta que la fàbrica l’hagi entregat al repartidor. Plovisqueja, però vull fer el rècord de l’excursió de Sant Cugat, així que nens al cole, metro a Mundet i començo a caminar. Hi ha un ametller que és un espectacle i sempre que el veig m’entren ganes de plantar un estudi en aquell tros de camí i posar-me a llegir o escriure. Em trobo pel camí a quatre ciclistes i dos senyors jubilats. A les 12:30 ja sóc a Barcelona després d’haver anat al mercat de la plaça Octavià. Durant tot el trajecte he mirat de forma compulsiva l’estat del meu paquet i segueix sense enviar. Resto a casa esperant per si arriba el meu moble.

I per la tarda toca anar a posar la vacuna de l’Alícia, anem a l’escola industrial i pel camí l’Ignasi té caca, parem a un bar, i mentre fa les seves coses, i llavors em truca un mòbil que evidentment és el repartidor, li dic que no seré a casa fins quarts de set i em diu que m’ho ha de dur ja, així que truco a la Gemma que no m’agafa el telèfon ( la gemma ara viu a tres minuts en línea recta de casa meva) però no l’agafa, així que contacto amb la seva parella, i em diu que està al gym. Li demano que si em pot fer el favor de recollir el paquet, accepta i truco de nou al repartidor per indicar-li la nova adreça. Somric quan recordo el comentari que li ha fet al grup de whats up quan ella ha dit que venia amb bici:

-Jara, tenim parking de bicis a casa..

I ella s’ha pensat que vivíem a un edifici amb piscina comunitària i gimnàs. Jo m’he encarregat de desmentir-ho i dir-li que és el “cuarto dels comptadors”.

I arribem al centre de vacunació massiva, punxen a la princesa, ens quedem 13 minuts dibuixant i cantant i marxem a buscar un merescut berenar extra i quatre coses més pel sopar d’aquest vespre.

Pillem el bus, és un d’aquells articulats que té una plataforma circular al mig que es mou

-mami podem anar al mig? ens agafem molt fort i no caurem!

Arribant al barri, abans de pujar la compra a casa ens trobem al nostre carrer a dos nens del cole jugant a pilota, us pregunten si voleu jugar i òbviament dieu que si, pujo les bosses, aviso a l’Iker que vaig a buscar el moble i a la mare dels nens de que surto 7 minuts a buscar un paquet i que si es podien quedar sota la seva custòdia, i allà es queden, a un carrer peatonal, feliçment fent cops de pilota.

L’Iker m’acompanya a dur el moble fins a casa i des de la finestra aviso als nens que a les vuit a sopar.

I poc després arriben la Gemma, la Jara i el Víctor i fem un sopar on surt el tema de conversa de que l’Íker, que es el futur marit de la Gemma anava al Sant Peter’s i jo els explico que la mare d’un amic era profe d’allà li preguntem a ell i ens diu que era la seva professora de castellà i jo començo a riure, perquè a ella, l’he sentit parlar en català i en francès però mai en castellà.

I que el món és un mocador.

Pedres pel pessebre

Una tarda qualsevol, baixant a buscar pedretes d’aquelles que en els seus origens van ser vidres d’ampolla o rajoles de cuina, erosionades pels moviments inspiradors i expiradors de les onades i la suau espiració de l’aire. mentre juguem a provocar que l’aigua del mar ens pugui tocar.

Alícia:

Però mama, perquè no li posem molsa?

perquè una morsa pesa uns 1000kg i no ens deixarien entrar al metro

He dit molsa no morsa.

Tu què creus que és més bonic posar, un caminet de vidre reciclat amb la brillantor del tresor dels dels goonies o robar-li la casa a una família de bitxets invertebrats?